La meva iaia Roser, quan era petita, sempre em deia dues coses. Una, els amics porten fatigs i dos, amics amb tothom però cadasqual a casa seva. Avui penso que una de dos, o encara em queda molt per saber o bé la iaia Roser va tenir molt mala sort amb els amics.
Avui hem quedat amb una parella amb dues nenes que vàrem conèixer quan el nostre fill gran va entrar a l'escola. I et sorprén veure com malgrat el temps que fa que no et veus ( fa un any i mig vàrem canviar els nens de col·legi) i les coses que et queden per dir-te, sents que va ser ahir que ens vàrem veure. I que només cal posar-se al dia. La trobada també ha estat en el barco de l'avi i em temo que fins que no tornin a Cambrils, la cosa seguirà essent així. La Natàlia tenia por de marejar-se, però ha seguit les instruccions al peu de la lletra (no beure cap tipus de làctic) i la cosa ha anat rodada. Ella, a més a més, com a bona previsora, s'ha pres una biodramina, i la sortida ha estat un èxit. Ara mateix semblo aquella de l'acudit de l'Eugenio, de: A tí te parió una madre. Y a tí una gamba bandarra... El sabeu? Ja us l'explicaré en persona, sóc molt millor explicant acudits al natural. Socarrimada.
La brisa i el sol es disputaven la nostra pell que enmorenia minut a minut, a cada raig de sol que s'incrustava sota l'epidermis. Les converses guanyaven terreny a l'addicció a la xarxa i el mòvil ha quedat aparcat en una taula qualsevol, al costat de la sal. Els nens pujaven i baixaven sense tenir cura del temps, ells mai en tenen cura. Però avui no hi havia presa. Res podia espatllar aquella perfecció. Els astres s'havien aliniat o Déu ens premiava amb el millor mar, el millor sol, la millor brisa i, per damunt de tot, la millor companyia. És veritat que quan vàrem canviar els nens de l'escola, vam pensar que amb l'escola s'havien quedat uns amics. Avui, després de tant de temps, sabem que hi ha amics que es troben, que es perden i que es tenen; I que per molt que un faci, estan. Com el primer dia.
Estava clar que avui la cosa anava d'amics. Perquè aquesta tarda han vingut a veure'ns uns nous amics, nascuts de la coincidencia o de la xamba. El cas es que des de fa un any les nostres vides s'han anat entrellaçant i allò que va ser una simple copa a l'EivissaCafè de l'Escala va camí de ser una amistat d'aquelles que deixen petjada.
El Xavi, avui explicava que la nostra vida social era plena perquè erem molt sociables. Jo crec, i ho faig en memòria de la meva estimada iaia Roser, que sóc molt afortunada de sentir-me estimada pels meus amics. I que això no em pesa, com a mínim fins ara.
Avui tocaven reflexions.
