Avui el dia ha estat magnífic. Això sempre ho penses quan tens l'oportunitat de perdre't per Cadaqués, però en serio: ha estat un dia espectacular. Bona mar, bon fondatge, bon menjar, bon taxi fins el port, bones botigues i fins i tot m'he firat un vestit. Això ha estat bo. Quan ja ens disposàvem a tornar al barco, passejant per aquells carrers que no s'entén que no siguin peatonals amb la mà de gent que hi circula, hem entrat en una botiga. Semblava que hi havia coses xules i així ha estat. Una brusa lluentona ideal per combinar-la amb el moreno de l'estiu. L'emprovador era una barra amb una cortina aprofitant la cantonada. Jo m'he dirigt a la dependenta amb un: me la puc emprovar? I ella, alta i rossa m'ha dit: Sí clar. El cas és que després de mirar-me al mirall de totes le maneres i que mitja botiga em veiés el cul de tant com els meus nens han entrat i sortit, he decidit quedar-me-la. En Xavi treu la de plàstic i mentre esperàvem la conformitat del banc, aquell instant que no saps perquè la gola et puja al clatell, la noia alta i rossa, amb l'afany de trencar el gel diu: Es un producto nacional (en castellà i amb accent guiri). Llavors li he contestat: nacional de Catalunya, supongo? Li hauríeu d'haver vist la cara. Per un instant li han passat coses tan evidents com: Ya he perrdido la venta. No sé como coño volverr la venta atrrás con el datáfono. Que es Catalunya, yo solo sé Cadaqués. Y ahorra que le digo a esta. Por cierrto porrque es tan bajita y su hijo tan alto.
Així que ha optat per un simple encongiment d'espatlles i ha fet el llacet final: Quierro decir que no está hecho en la China! Buen dia.
Així que he marxat pensant en fotografiar aquell paratge amb el meu Iphone, malauradament fet a la Xina, suposo.
La tarda amenaçava pluja. Així que a les 18h i amb la intenció de tornar a terra per agafar lloc des d'on veure les havaneres, hem sortit de Cadaqués. Veure llampegar des de la mar és una cosa que provoca por i emoció alhora. Per sort no hem tingut més que dos llamps i un tro. Res important. La pluja ha donat treva a les havaneres, que aquest les han dedicat a Tito Vilanova. Tret d'això, que m'ha semblat fantàstic, la cantada ha estat una cosa diferent al que jo recordava. És clar que ha plogut una mica, pensava, fins que de sobte veig com unes senyores, cadira plegable en mà, deixen la sorra, amb cara de pocs amics i dient "soto voce" això no són havaneres, són rantxeres o boleros, però no són havaneres.
Com que feia molt que no hi anàvem, estàvem ben asseguts i havíem quedat amb una amics, hem anat aguantant fins que, finalment, el tercer grup que cantava ha decidit entonar els cants més coneguts i participatius: Cala, Montgó, La vella Lola i el meu avi (que dono fe que cadascú la canta com li dóna la gana).
En fi un bon dia, del que només puc donar gràcies, especialment al Jaime i a la Emi.
