El dia ha començat d’hora. M’esperava un sofregit per l’arròs
que havia de deixar fet abans d’embarcar-nos i fer un passeig en vaixell amb en
Jordi i la Carme, uns amics d’aquells que van fer forat en el nostre cor a base
de trobades improvisades, comunes i, algunes vegades, com aquesta planejades.
Ells no sabien com és això de navegar per fer un bany a alta mar lluny de la
resta de banyistes. Bé, prou lluny com per no fer-se nosa. La trobada es va
gestar a la festa de la Nuni mentre ens explicàvem les vacances que farien els
uns i els altres. Ells no les comencen fins a finals d’agost, però com que l’estiu
és un bon temps per a gaudir dels dies llargs i de les sortides improvisades,
volien atansar-se fins a Bonastre, un poble que queda a poc més de 25 minuts de
Cambrils, on la Carme hi té la família (i una casa i unes vinyes de les que en
sentirem a parlar, segur ;-)).
Sobre les 10 van arribar encara que els esperàvem una mica
més tard, però vaig pensar que les dots culinàries del Jordi em podrien anar
molt bé. L’arròs o la paella és un plat que se’m dóna bé. Un dia li vaig perdre
la por i la cosa va anar rodada. Ara experimento, escolto i decideixo nous
ingredients per donar-li un sabor o un alta. La meva mare i la meva sogra han
estat les grans mestres del resultat dels meus arrossos. De la mare vaig
aprendre a cuinar per intuïció, provant i no tenir por a un mal resultat. De l’Emi
he après la tècnica, la cocció i la química (ella és farmacèutica i això es porta
per sempre més a sobre).
Ens van portar verdures de l’hort, així que el fet que ens
enganxessin amb “els pixats al ventre” va ser una oportunitat per a millorar l’arròs
afegint productes de qualitat, de collita pròpia i de quilòmetre zero.
Com que la paella era per 8, als fogons se’m quedaven
petits, així que la vam fer a l’exterior sobre el paeller que va costar una
mica igualar, sort que a 6 mans tot resulta més fàcil.
L’Emi, que sempre ha estat l’encarregada de fer la paella, s’ho
mirava i no gosava dir el què pensava, només m’esperonava a que ho fes com a mi
em semblés (ella ja havia provat els meus arrossos). Suposo que va ser un dia
on el relleu es va fer evident. Ella sabia que allò significava que l’herència
del coneixement s’havia transmès correctament i que en el futur, quan ella ja
no hi fos, alguna cosa d’ella perduraria en cada xup-xup arrosser.
El sofregit ja estava. Ara ja podíem marxar a navegar.
La Carme es va prendre una Biodramina, per si un cas. Marejar-se
mentre navegues és passar-ho realment malament. No havien pres llet i feia un
parell d’hores que havien esmorzat. Tot a punt. Vam pujar al Canaima i vam anar
a resés del cap de Salou perquè feia mar de llevant i les onades eren
marejadores. Allà vam estar de luxe. El Jaime va gaudir explicant, de forma
exprés, tots els secrets del mar a un Jordi que gaudia, del dia, del sol, dels
amics i de la seva estimada Carme. En Jordi és un tipus que traspua sentiment
en tot allò que fa. Ara se’l veia gaudint com si mai hagués gaudit tant.
Va arribar l’hora de l’aperitiu -si fóssim en un programa de
televisió podríem dir que patrocinat per Coll Verd- i es van treure els foies,
els patés, els mi-cuits. També vaig tenir l’oportunitat de provar per primera
vegada a la vida les olives esfèriques de l’Adrià. Una explosió – literal- de
sabors en boca. Una experiència, no un menjar. Vam riure amb les cares i les
sensacions de tots els que estàvem allà. Els més petits se sorprenien com els
més grans. Suposo que això és l’èxit del producte. Va ser divertit.
De tornada, la navegació havia estat un èxit. Ningú s’havia
marejat, tots ens havíem remullat, el sol ens havia donat energia i vitamina D
i l’aperitiu havia fet el coixí necessari per esperar els 20 o 30 minuts en
acabar l’arròs.
Vam tornar a encendre la paella, vam deixar que tornés a
agafar temperatura vam anar afegint tots els ingredients que li havien conferit
aquell sabor i aquella olor que feia posar els ulls en blanc. Vaig tirar l’arròs
i quan va ser ben impregnat del sofregit, el caldo de peix que fa l’Emi amb els
caps de tots els peixos que guarda en el congelador.
L’aigua es va anar reduint mentre la Siri feia el seu compte
enrere. Quan quedaven 3 minuts pel final ja sabia que quedaria caldós. Vaig
patir perquè a casa els Pérez Esquerdo els agrada el gra que es pugui rossegar
i em feia por que amb l’aigua que quedava per evaporar es fes massa. Ho sabria
perquè en Xavi no se’n guardaria de dir-m’ho. Ti-ti-tiit. L’arròs estava llest.
El vaig deixar reposar un parell o tres de minuts i vam començar a servir. Una
vegada tots a taula i darrera les ulleres de sol, vaig esperar la opinió dels
comensals, sobretot la d’en Jordi. Ell en sap molt de cuina L’Emi va ser la primera en felicitar-me, després el Jaime,
el Xavi, la Carme i finalment en Jordi. Vam brindar amb cava que, la veritat,
marida molt bé amb l’arròs. Satisfeta em vaig fer la crítica que potser amb una
mica més de sal i pebre estaria més bo. Tots em van contradir sense apartar els
ulls del plat.
A l’èxit del vaixell, l’aperitiu i el dia, se sumava l’arròs
i encara vam esplaiar-nos per fer-lo encara més inoblidable amb aquelles
converses interminables mentre fèiem moure els gels del gintònic que ens havia
preparat en Xavi.
Un dia rodó, amb uns amics rodons.
