Balfegó és una empresa que es dedica a la cria de tonyines
roges i a la seva distribució que està situada a l’Amtella de Mar. Com que són
molt espavilats han aconseguit muntar un negoci ultra aprofitat, doncs tenen la
distribució, la restauració i ara una activitat turística d’aquelles que no et
deixen indiferent. Del port pesquer de l’Ametlla surt un catamarà (fa 4
sortides al dia, encara que nosaltres hem sortit a les 12:30 h) que amb una velocitat de 8 nusos navega
fins a unes 2,5 milles fins a les piscines on trobaríem les tonyines. La mar no
estava massa plana i m’he marejat una miqueta, així que quan han donat les
indicacions per a tirar-nos a l’aigua, m’he tret la roba i m’he quedat en
bikini fent cua. Abans de baixar per l’escala et donen unes ulleres i un tub d’snorkel.
Com que la Martina i jo no sabem fer anar el tub en condicions només hem agafat
les ulleres. Després la Martina, que quan vol és molt assenyada, s’ha demanat
un xaleco salvavides. La primera en baixar va ser la Martina, la valenta. De
només posar-se a l’aigua, ha posat el cap sota aigua i ha vist el què no
esperàvem. Quan et diuen que et podràs banyar amb tonyines i t’avisen que és un
animal que evita qualsevol tipus de contacte, fins i tot amb els de la seva
mateixa espècia, creus que serà una cosa molt light, però veure aquella
quantitat d’animals tan grans (alguns arriben als 250 quilos) als teus peu impressiona.
El normal seria que en veure la gent, baixessin a les
profunditats, però, per evitar-ho, aprofiten la visita per donar-los de menjar verats.
D’aquesta manera s’afanyen a pujar increpats pels eixordadors crits de les
gavines que reclamen el seu botí ni que sigui per l’espera. Viure en primera
persona aquesta lluita per un peix es una sensació única. Et fa sentir viu i
animal alhora.
La gent anava omplint la piscina que feia 50 metres de diàmetre.
En Xavi i l’Arnau en uns minuts se’ns han afegit i hem gaudit veient com les
enormes tonyines pujaven a pel seu premi deliciós sortejant cames, braços,
mans, caps i peus. Sense tocar a ningú es podien fer amb el seu caramelet
mentre ens espantàvem, perdíem la respiració o rèiem sorpresos de les giragonses
que ens regalaven.
Després d’una estona a l’aigua i més marejada de mirar avall
i amunt sense parar, he decidit que ja en tenia prou. Havia agafat fred. Així
que he pujat, m’he dutxat amb aigua calenta i sabó només trepitjar el catamarà
(un luxe), m’he embolcallat amb la tovallola i he gaudit del sol i de la brisa
d’alta mar esperant que el meu estómac tornés a ser una mica meu.
La tornada s’ha fet curta comentant les aventures viscudes. Ens
atropellàvem en parlar. Tots en teníem. La Martina parlava de taurons, l’Arnau
deia que havia aconseguit tocar-ne una.
Pel camí ens han delectat amb una degustació de tonyina roja
crua servida amb salsa de soja i una punta de wasabi per qui en volgués. Hem pogut repetir i hem posat els ulls en
blanc tenint-lo a la boca. Tots quatre.
Encara que marejada he pensat que allò no m’ho podia perdre de cap
manera.
Demà tenim visites així que he decidit que faré un arròs. El
primer de l’estiu. Se’m dóna prou bé i així l’Emi descansa de la feixuga tasca
de la intendència. Hem anat a comprar i ens hem deixat seduir per les dorades
que a 6€ el quilo ens miraven tristes. En Xavi s’ha animat a fer-les a la
brasa. Crec que mai havia menjat un peix tan ben cuit a la brasa. Un autèntic artista
inspirat per una de les millors aventures de la nostra vida.
