Sempre he tingut la sensació que la meva capacitat d'ajudar als altres, comprometre'm desinteressadament amb projectes o històries diverses era, en certa manera, un defecte. Als ulls dels altres sempre hi ha un "no sé com et deixes enredar" o un "la gent fa de tu el que vol". I probablement és així, però és que a mi m'agrada deixar-me "enredar" i en certa manera també m'agrada que la gent sàpiga que pot comptar amb mi. Ben gestionat no és un problema, pensava. Però davant la crítica sempre hi ha el dubte. Així quan fa 3 anys em vaig decidir a col·laborar activament amb la societat a través d'un partit polític em vaig convertir en el punt de mira de molts... per no entrar en el moment que van saber que el partit triat era Unió.
La veritat és que entrava convençuda que el partit, fonamentalment parlant, era el que més s'esqueia. Vaig llegir-me els estatuts i vaig escoltar atenta la necessitat que tenien de fer una regeneració, a poc a poc, de la gent de partit i hi vaig entrar. Potser per intuïció o potser algú s'estava aprofitant de la meva bona predisposició, el cas és que no em volia quedar amb el dubte. La vida, al cap i a la fi és un conjunt d'experiències viscudes i no hi perdia res per tastar. Estar dins o fora, en aquells primers mesos, no era massa diferent. Vas entenent què vol dir formar part d'un partit a base de reunions, comitès, assemblees i de sentir parlar gent que té els mateixos defectes que tu. Des de dins he viscut dues eleccions que m'han donat una experiència i una perspectiva del que vol dir fer política, ni que sigui la de ras de terra. És difícil explicar que de gent que fa política n'hi ha que no van en corbata, n'hi ha que realment volen i creuen que poden aconseguir un món millor. I sí, també hi ha els que s'hi volen guanyar la vida, ni que sigui per hores de dedicació i n'hi ha que simplement volen viure bé. Però no és la majoria, són els que més es veuen.
I se'm feia difícil defensar això fins que un grup de valents decideixen dir prou. Decideixen que el rumb de la política, el sistema que coneixem, ha de fer un tomb. Necessita reconvertir-se i estar més a la vora del poble al qual diuen representar. I s'ha de ser valent per exposar-se a una forma nova de fer política on no hi ha jerarquies establertes i on tothom hi és per igual. Potser un país nou, reclamava una nova forma de fer política. I m'hi torno a sumar. Per què necessito saber on em porta aquest camí, perquè confio que això pot ser una gran cosa, una d'aquelles que s'escriuen en els llibres d'història. Perquè vull seguir enredant-me en tot allò que em diverteix i em fa bullir la sang.
Ahir va ser un dia qualsevol, un diumenge de platja per a molts. Per a nosaltres, els Demòcrates de Catalunya, va ser un dia diferent. Va néixer una nova formació que, com si fos un fill, li desitges salut, molta salut perquè visqui molts i molts anys. Tota una vida al davant.
Benvinguts al món!
