Devia ser el 1999. A la Universitat van convocar les beques Erasmus. La Cat Otey
ens feia la prova. El fet de ser la responsable d'anglès de la carrera
hi devia tenir alguna cosa a veure. La prova d'anglès no la vaig passar
però vaig poder optar a anar a altres països. Al cap d'uns dies d'aquell
examen van penjar les llistes de les beques i bingo! M'havia tocat. Com ja suposava no aniria a cap país de llengua anglesa, però la Cat
em coneixia (també era la professora d'expressió corporal, assignatura
que vaig agafar de lliure configuració) i sabent de la meva il·lusió per
l'aventura de marxar em va donar la beca per anar a Bolonya, Itàlia.
Ella sabia que allà, la meva capacitat per les llengües llatines i la
meva gran capacitat de socialització, em permetrien adaptar-me al canvi
amb facilitat.
Els dies van anar passant i no entregava la documentació necessària per a la beca. En Xavi m'ho recordava i jo li deia que si, que demà. Però demà sempre va ser demà i la data màxima la vaig deixar escapar per l'endemà.
Probablement la meva il·lusió es va anar apagant a mesura que vaig tocar de peus a terra, de fet de peu a terra, perquè l'altre estava acabat de operar. Potser als 24 els nois de la meva edat anhelen la llibertat que la família no permet, que la convivència no permet. Per circumstàncies que no venen al cas, jo ja feia anys que ja gestionava la meva llibertat, que havia après a no dir bona nit a ningú, a no despertar-me amb ningú i a haver de fer front a la meva fòbia a les cuques tota sola. La meva vida ja havia arribat al confort després de capgirar-se i això, el confort, era tan agradable. Potser per això o per por el cas és que no vaig agafar l'avió i no vaig treure els bitllets i no vaig fer les maletes i no em vaig acomiadar de ningú amb llàgrimes als ulls com si mai més ens haguéssim de tornar a veure. Simplement vaig deixar escapar l'aventura. Aquella que anys enrere havia desitjat amb molta força, quan vivíem tots junts i jo necessitava sortir i esbargir-me com qualsevol altra noia adolescent. Però ara ja no. La por em va paralitzar, em va neutralitzar les ínfules d'aventura i em va deixar asseguda al sofà de casa. Sense saber perquè allò era molt més agradable que marxar. Que aventurar-se al desconegut sense saber si trobaria feina per mantenir-me, si tindria diners per allotjar-me a qualsevol lloc o si el meu genoll no em donaria cap mal de cap a més de 2000 km de la meva seguretat.
Des de llavors, ara deu fer uns 16 anys, no deixo de pensar que hagués passat de veritat si hagués marxat, si hagués fet la maleta, si hagués sortit de la meva zona de confort per voluntat, si m'hagués afrontat als problemes per tal de trobar-ne una solució.
Ahir vaig tenir una sensació que em va fer pensar en això. Raül Romeva ens convidava a l'aventura de marxar, de sortir de la nostra zona de confort. Sí, és veritat que només ens va parlar de les virtuts del viatge, però em sedueix. Em va seduir. Sé que aquest viatge pot ser definitiu i per sempre. Però us asseguro que quedar-se amb la sensació de no haver aprofitat l'oportunitat em persegueix cada dia des de fa uns 16 anys i no vull això pels meus fills. Ells es mereixen una mare valenta capaç de viure una vegada més l'aventura de la maternitat, tot i que, en aquest cas, no la portarà dins. Simplement la trepitjarà. Visca Catalunya, lliure.
Els dies van anar passant i no entregava la documentació necessària per a la beca. En Xavi m'ho recordava i jo li deia que si, que demà. Però demà sempre va ser demà i la data màxima la vaig deixar escapar per l'endemà.
Probablement la meva il·lusió es va anar apagant a mesura que vaig tocar de peus a terra, de fet de peu a terra, perquè l'altre estava acabat de operar. Potser als 24 els nois de la meva edat anhelen la llibertat que la família no permet, que la convivència no permet. Per circumstàncies que no venen al cas, jo ja feia anys que ja gestionava la meva llibertat, que havia après a no dir bona nit a ningú, a no despertar-me amb ningú i a haver de fer front a la meva fòbia a les cuques tota sola. La meva vida ja havia arribat al confort després de capgirar-se i això, el confort, era tan agradable. Potser per això o per por el cas és que no vaig agafar l'avió i no vaig treure els bitllets i no vaig fer les maletes i no em vaig acomiadar de ningú amb llàgrimes als ulls com si mai més ens haguéssim de tornar a veure. Simplement vaig deixar escapar l'aventura. Aquella que anys enrere havia desitjat amb molta força, quan vivíem tots junts i jo necessitava sortir i esbargir-me com qualsevol altra noia adolescent. Però ara ja no. La por em va paralitzar, em va neutralitzar les ínfules d'aventura i em va deixar asseguda al sofà de casa. Sense saber perquè allò era molt més agradable que marxar. Que aventurar-se al desconegut sense saber si trobaria feina per mantenir-me, si tindria diners per allotjar-me a qualsevol lloc o si el meu genoll no em donaria cap mal de cap a més de 2000 km de la meva seguretat.
Des de llavors, ara deu fer uns 16 anys, no deixo de pensar que hagués passat de veritat si hagués marxat, si hagués fet la maleta, si hagués sortit de la meva zona de confort per voluntat, si m'hagués afrontat als problemes per tal de trobar-ne una solució.
Ahir vaig tenir una sensació que em va fer pensar en això. Raül Romeva ens convidava a l'aventura de marxar, de sortir de la nostra zona de confort. Sí, és veritat que només ens va parlar de les virtuts del viatge, però em sedueix. Em va seduir. Sé que aquest viatge pot ser definitiu i per sempre. Però us asseguro que quedar-se amb la sensació de no haver aprofitat l'oportunitat em persegueix cada dia des de fa uns 16 anys i no vull això pels meus fills. Ells es mereixen una mare valenta capaç de viure una vegada més l'aventura de la maternitat, tot i que, en aquest cas, no la portarà dins. Simplement la trepitjarà. Visca Catalunya, lliure.
