Podria deixar anar una llàgrima. Serro les dents i em
continc. Sento una cremor que em surt de més endins de l’estómac. Sento ganes
de vomitar. Tanco els ulls i imagino la situació i no se m’acut cap altra
manera de sobreviure que fer el que ella. Deixar fer. Deixar-se fer. Tancar els
ulls i esperar la pietat dels qui em penetren, una i altra vegada per tots els
orificis del meu cos. Però callaria. Callaria sentint com fan broma, com intenten
trempar encara que l’alcohol no els ho permet i se’n riguessin. Riurien. Ells
riurien i jo ploraria i esperaria que tot acabés. I acabaria i seguiria plorant.
I tindria por d’explicar-ho per que ni jo sé ben bé com ha anat tot plegat. I
em sentiria culpable, perquè sempre ens sentim culpables. Perquè en aquests
casos sempre hi tenim part de culpa. Ho hem après. Adoctrinades en l’art de la
no provocació perquè ens hi va la vida. I la bola es faria gran a proporció de
la vergonya que sentiria i en poc temps ja ho sabria tothom. Només em quedaria la
justícia. I m’aferraria amb tota l’ànima a aquest moment. I esperaria els 2
anys per veure’ls asseguts davant del jutge i esperaria que es fes justícia,
però no.
No sé com es va sentir ahir. Només ho imagino i tinc sort de
ser jo la que només ho imagino perquè posar-se en la seva pell és tan dolorós i
insuportable que fa 24 hores que només tinc ganes de vomitar.
