Diuen que el temps ho cura tot i
ha passat un any i la ferida és encara molt tendre. El dol és una cosa estranya
que et demana ser i sentir a la vegada en allò que has perdut. I no és només
que no et tingui a la vora o no et pugui trucar o escriure o enviar-te algun
whatsapp, no. És que he perdut una part de la meva essència i costa ressituar-se.
Costa mirar endavant i saber que darrera ja va quedant menys xarxa per esmorteir
la caiguda. M’he passat 365 dies recordant la teva última mirada, aquells ulls
grisos que marxaven mentre m’acomiadava i intentava no plorar. No volia que el
teu últim record entre nosaltres fossin els meus ulls plens de llàgrimes. Cada
dia, aquells ulls que la teva herència em va fer meus, m’han mirat i m’han
seguit a tot arreu. Al principi volia oblidar-los perquè sempre anaven
acompanyats de massa dolor i llàgrimes. Ara ja he deixat les llàgrimes enrere,
només un dolor de gola, només una veu trencada, només. Els nens m’ajuden a
recordar-te amb la teva vitalitat i sovint parlem de tu. Són ideals per fer
catarsi perquè la seva mirada del món i de la vida és simple. Cantem cançons
italianes, fem servir les teves expressions i juguem als teus jocs. Morir-se té
l’avantatge que tot el que es recorda de tu és bo. I en essència tot allò que
deixes és bo.
Ha passat un any. 365 dies
intentant curar aquest dolor que et penetra les entranyes, et capgira el
cervell i l’ànima, però estic segura que no hi ha cura. Perquè la cura voldria
dir deixar d’estimar i deixar de recordar, i malgrat no hi siguis, et segueixo
estimant i no m’oblido de tu. I vull que segueixi sent així.
