Buff! Quin any! Si
us he de dir la veritat és que fins que no s’ha mort la meva mare no he estat
massa conscient de com passa la vida. De ràpid, vull dir. Des de fa 3 anys,
crec, que faig un balanç del meu any. El faig públic i és una bona manera de
repassar l’important de l’any. Del que és important versus el que no ho és.
Aquest, doncs, ha estat un bon any per aprendre el que és important del què no.
També he hagut de
veure com expirava l’últim alè, la mare, per adonar-me que la vida està plena
de canvis i que s’han d’entomar de la millor manera que un sap. No cal
exigir-se. L’ésser humà sempre és un animal d’hàbits que s’acaba acostumant al
canvi, encara que costi. Així que no cal forçar-lo. Cal respectar-lo. I això
que aquest any he canviat de feina per voluntat pròpia!! Però en el fons,
aquest no ha estat un gran canvi. Total, treballo per a viure i viure no he
deixat de fer-ho.
Ni tant sols m’he
adonat com n’és d’important de perdre una part de mi mateixa, fins que no he
perdut aquella part del meu ésser que es diu mare i que transpira per milions
de porus de la meva pell. I això que aquest any he perdut la vesícula. Unes
pedres em feien nosa. I la vesícula, doncs... què voleu que us digui. La vesícula
no acaba de servir per a res. O això m’han dit els metges amb certa desídia.
Així que el 2016
serà recordat com un any important. Un d’aquells que no oblides. Com l’any que
vas fer el primer petó, com l’any que vas començar la carrera, l’any que et vas
casar, l’any que vas tenir el primer fill o l’any que va néixer la segona
filla. El 2016 serà l’any que la mare va decidir marxar, ara sí, definitivament
de la meva vida.
Els que em coneixeu
sabeu que sóc una rara avis que creu
en Déu, en el cel, en la bondat de les persones i la misericòrdia. Per això us
dic que acabo l’any bé. Contenta. Encara que tinc la tristesa egoista que m’acompanya
de la mort de la mare, estic feliç per ella. Ella estarà millor on és ara. En
el fons, ella no suportava la idea de fer-se gran, així que li desitjo un bon
viatge i que aprengui a viure de nou. Que li serà fàcil amb tots aquells que
ella admirava i que han volat al seu costat, com en George Michael! Haha. Si
sabessis que t’has mort el mateix any que la Muriel Casals, que en Bowie, en Prince,
en Leonard Cohen (tantes vegades te l’havia sentit cantar) o en Manolo Tena... segur
que riuries i em diries ¿veus? “El muerto al hoyo y el vivo al bollo”.
Aquest 2017, et
faré cas. Miraré de treballar menys i gaudir més, encara que em costi. Procuraré
dedicar-me només a allò que em faci feliç i espero trobar la pau que em permeti
viure sense tu, però sense tristesa. I sí, no m’oblido, et dec un llibre.
