22/11/16

Torna, siusplau!

No ho puc entendre. No ho visc en persona i en canvi és intentar posar-me a la seva pell i el cor se m'esclafa en el puny que el prem sense pietat. I no em puc fer a l'idea de com es pot sentir i de les preguntes que li trastoquen el senderi. Per què ella? Per què a mi? I sense gana ni ganes de viure m'imagino que segueix vivint amb l'alè que li dóna l'esperança i només amb l'instint de supervivència que té com a mare. I es pregunta per què no ha estat capaç de transmetre-li l'amor cap a ella mateixa, per què no ha estat capaç de fer-la créixer en l'autoestima i per què? Per què un altre vegada? Per què ha tornat, la vida, a sebar-se amb ella? Per què no pot deixar de viure, que és el que voldria en molts moments... Per què? I plora, plora perquè l'ànima se li trenca en bocins desgarrats a cops de singlots. I intenta mantenir la fe, l'esperança... Més preguntes li volten en una altra direcció: quants dies podrà aguantar sense menjar, sense una mica d'aigua... no molts. I resa allò que havia oblidat i es dirigeix amb un Déu Meu a Aquell que tan se li'n donava. Oblidat i ara tan necessitat. I espera rebre la calma on no hi ha consol. Intenta aparentar normalitat i en el fons del seu cor només hi ha desesperació. No sap si podrà amb això, no ho sap. Però què li queda? Ha de seguir perquè l'exemple és important per la seva filla. Ha de fer-se forta i que ella vegi que no defalleix. Ha de ser valenta perquè ella ho pugui veure i se n'empalti. La seva filleta. La seva pobre filla... Espera que torni i espera abraçar-la i espera plorar amb ella i espera estimar-la amb la seva maleïda malaltia perquè ella és carn de la seva carn. Una mare pensaria tot això i patiria tot això si la seva filla marxés. Només desitjo que les filles del món que marxen de les mares ho llegeixin. Perquè el dolor és massa gran per tot l'amor que guarda una mare per elles.