La fragilitat del vidre en la seva carn es contraposava amb
la immensitat del seu cos. Però uns ulls tendres, emocionals, insegurs et
posaven sobre la pista que alguna cosa passava. Alguna cosa el paralitzava i quedava
immòbil esperant que el temps real, el de fora, anés passant i fes la volta que
ell era incapaç de fer. Sota la seva rialla s’hi amagava la por i el desencís
per la vida. No tolerava el soroll, no podia suportar un crit. En la seva pròpia
solitud tampoc trobava emparament, necessitava dels altres. Els altres eren el
seu motor, la seva raó de viure i malgrat tot, semblava no existir a ulls dels
altres. El vidre s’esquerdava amb un
timbre massa vibrat. Les mostres d’afecte anaven quedant endarrere, havia descobert que quan més s’obria, més exposat
al dolor. La por del viure, perquè les emocions el destrossaven, anava instal·lant-se
en aquell noi de vidre. La fragilitat de la paraula es va convertir en sordesa
i res més va escoltar, res més va
sentir. Simplement va aprendre a amagar la seva fragilitat en un cos
dur, opac, de vegades insensible. Només uns ulls tendres, emocionals i insegurs
amagarien per sempre més el tresor del seu sentiment INMENS i INJUST per
la vida.
