Teràpia en xarxa

En aquesta societat avesada al “tot bé gràcies”, costa de trobar el moment d’explicar que estic trista perquè se’m va morir la mare a les mans o preocupada perquè les coses a la feina no acaben de girar rodó o que necessito més estones de pau perquè el temps corre molt ràpid i sento que se m’escapa la vida sense adonar-me’n. 

Les noves tecnologies ens donen aquest espai que tot i no respondre a l’estereotip de la intimitat, representen, ja, l’espai vital d’abocador de males sensacions. Mirar a les persones a la cara mentre els expliquem un mal moment no és agradable. No ens fa sentir bé traslladar les penúries als altres. Potser perquè no ens agrada ensenyar la nostra pitjor versió o per allò de “prou pena té tothom”. Així que agafem el mòbil entrem a la xarxa i ens alliberem amb un missatge al facebook o al twitter o evoquem una imatge al Instagram.  N’hi ha que són explícits, n’hi ha que son el·líptics, però les xarxes s’omplen de missatges terapèutics creats a partir de les males passades de la vida.

Ens sentim recompensats amb una simple resposta o, fins i tot, amb un like. Potser per això les xarxes enganxen. Perquè representen ser l’espai vital que tot ésser humà necessita: el contacte.

I sí, és cert que no ens podem abraçar en persona, no podem fer petons a la galta vermella i humida del qui plora, no podem atansar el mocador de paper a aquell que ho necessita. No podem. Però sí que podem saber com estan. Podem mirar les xarxes per assaborir la nostra curiositat en vers els altres o saber com estan els nostres.

-->

I  si els vostres son opacs, sempre podeu mirar quina cançó escolten a l’spotify. Això dóna pistes de quin és el seu estat d’ànim immediat. Una oportunitat més per agafar el telèfon i preguntar: què tal com estàs? I saber que el “tot bé gràcies” només formarà part de l’entreacte del que escriurà a la xarxa més endavant.

Buff! 2016, un any que recordaré la resta de la meva vida.

Buff! Quin any! Si us he de dir la veritat és que fins que no s’ha mort la meva mare no he estat massa conscient de com passa la vida. De ràpid, vull dir. Des de fa 3 anys, crec, que faig un balanç del meu any. El faig públic i és una bona manera de repassar l’important de l’any. Del que és important versus el que no ho és. Aquest, doncs, ha estat un bon any per aprendre el que és important del què no.

També he hagut de veure com expirava l’últim alè, la mare, per adonar-me que la vida està plena de canvis i que s’han d’entomar de la millor manera que un sap. No cal exigir-se. L’ésser humà sempre és un animal d’hàbits que s’acaba acostumant al canvi, encara que costi. Així que no cal forçar-lo. Cal respectar-lo. I això que aquest any he canviat de feina per voluntat pròpia!! Però en el fons, aquest no ha estat un gran canvi. Total, treballo per a viure i viure no he deixat de fer-ho.

Ni tant sols m’he adonat com n’és d’important de perdre una part de mi mateixa, fins que no he perdut aquella part del meu ésser que es diu mare i que transpira per milions de porus de la meva pell. I això que aquest any he perdut la vesícula. Unes pedres em feien nosa. I la vesícula, doncs... què voleu que us digui. La vesícula no acaba de servir per a res. O això m’han dit els metges amb certa desídia.

Així que el 2016 serà recordat com un any important. Un d’aquells que no oblides. Com l’any que vas fer el primer petó, com l’any que vas començar la carrera, l’any que et vas casar, l’any que vas tenir el primer fill o l’any que va néixer la segona filla. El 2016 serà l’any que la mare va decidir marxar, ara sí, definitivament de la meva vida.

Els que em coneixeu sabeu que sóc una rara avis que creu en Déu, en el cel, en la bondat de les persones i la misericòrdia. Per això us dic que acabo l’any bé. Contenta. Encara que tinc la tristesa egoista que m’acompanya de la mort de la mare, estic feliç per ella. Ella estarà millor on és ara. En el fons, ella no suportava la idea de fer-se gran, així que li desitjo un bon viatge i que aprengui a viure de nou. Que li serà fàcil amb tots aquells que ella admirava i que han volat al seu costat, com en George Michael! Haha. Si sabessis que t’has mort el mateix any que la Muriel Casals, que en Bowie, en Prince, en Leonard Cohen (tantes vegades te l’havia sentit cantar) o en Manolo Tena... segur que riuries i em diries ¿veus? “El muerto al hoyo y el vivo al bollo”.

Aquest 2017, et faré cas. Miraré de treballar menys i gaudir més, encara que em costi. Procuraré dedicar-me només a allò que em faci feliç i espero trobar la pau que em permeti viure sense tu, però sense tristesa. I sí, no m’oblido, et dec un llibre.

Aprenent de ploramiques

I el cor se li estrenyia a mida que el somriure creixia. La seva generositat no li permetia deixar-se veure decaiguda. Ningú l’havia ensenyat a plorar i ja, a la seva edat, se li feia difícil buidar els ulls. Res semblava que l’afectés, res. Somniava tranquil·la i tot girava sense cap obstacle, però el cor se li empetitia, se li deformava i en aquell instant, aquell instant on les coses sembla que ja han tornat a lloc la guspira es va encendre dins el seu pit. Res era important, només que la vida se li escapava abans que deixar caure una llàgrima.

Un dia, el simple dia que hagués pogut marxar, va aprendre a plorar. Els ulls, d’un blau intens, supuraven llàgrimes petites que regalimaven galta avall, entre els plecs de l’haver viscut. El blau, ara més intens, s’entretenia a buscar alguna part nítida en la seva visió aigualida.

A la seva edat, tant havia fet, i ara quan el temps sembla una broma de mal gust. Quan les hores retroben la lentitud de la petjada jove, ara, sentia que res havia tingut sentit. Res no tenia més que allò que estimava i malgrat la seva raó, les llàgrimes que ara brotaven li demanaven que cridés, que clamés al cel que volia estar amb ells, els seus fills estimats. Aquells per qui va donar la vida. Però el crit era d’ofec, quasi no respirava i s’entretenia a teixir records mentre el cor bategava descompensat. Sentia un dolor punyent on les històries neixen. Però feia tant de temps que havia oblidat el sentir per por a fer-se mal que no va saber-se copsar el perill. I el cor es partí del dolor acumulat en el cervell. Si mai tornés a néixer... en una altra època...amb uns altres pares...amb uns altres dolors...amb unes altres històries...si fos, per un instant, això possible...

Per a tu Paquita. Mai és tard per aprendre, ni que sigui a plorar.

Torna, siusplau!

No ho puc entendre. No ho visc en persona i en canvi és intentar posar-me a la seva pell i el cor se m'esclafa en el puny que el prem sense pietat. I no em puc fer a l'idea de com es pot sentir i de les preguntes que li trastoquen el senderi. Per què ella? Per què a mi? I sense gana ni ganes de viure m'imagino que segueix vivint amb l'alè que li dóna l'esperança i només amb l'instint de supervivència que té com a mare. I es pregunta per què no ha estat capaç de transmetre-li l'amor cap a ella mateixa, per què no ha estat capaç de fer-la créixer en l'autoestima i per què? Per què un altre vegada? Per què ha tornat, la vida, a sebar-se amb ella? Per què no pot deixar de viure, que és el que voldria en molts moments... Per què? I plora, plora perquè l'ànima se li trenca en bocins desgarrats a cops de singlots. I intenta mantenir la fe, l'esperança... Més preguntes li volten en una altra direcció: quants dies podrà aguantar sense menjar, sense una mica d'aigua... no molts. I resa allò que havia oblidat i es dirigeix amb un Déu Meu a Aquell que tan se li'n donava. Oblidat i ara tan necessitat. I espera rebre la calma on no hi ha consol. Intenta aparentar normalitat i en el fons del seu cor només hi ha desesperació. No sap si podrà amb això, no ho sap. Però què li queda? Ha de seguir perquè l'exemple és important per la seva filla. Ha de fer-se forta i que ella vegi que no defalleix. Ha de ser valenta perquè ella ho pugui veure i se n'empalti. La seva filleta. La seva pobre filla... Espera que torni i espera abraçar-la i espera plorar amb ella i espera estimar-la amb la seva maleïda malaltia perquè ella és carn de la seva carn. Una mare pensaria tot això i patiria tot això si la seva filla marxés. Només desitjo que les filles del món que marxen de les mares ho llegeixin. Perquè el dolor és massa gran per tot l'amor que guarda una mare per elles. 

Mare

I la fragilitat de la vida arriba sense avisar, colpidora, destructora i desafiant. Si hi ha demà, no és fàcil mereixe'l. Costa deixar-se anar i fer que l'últim alè arrenqui el vol definitiu. No és fàcil quan la vida, encara jove, s'escapa entre els dits com l'aigua clara del riu. No sé què serà demà però la mare ja no hi serà. I amb la mateixa generositat amb la qual ens va donar la vida, marxa havent infundat la necessitat de deixar-la fugir. No hi pot haver pressa. El tic tac és lent, molt lent i quan l'esperança és morta i ja no queda res i estimar és deixar anar, el temps fatiga les entranyes dels fills. Els que un dia vas engendrar. Adéu mare infinita. M'enduc el teu rostre que m'acompanyarà fins el meu últim alè i em recordarà quan fràgil és la vida.  

Merilanding al Collsacabra dia 10... autèntic!

El dia ha despertat més aviat del què acostumem durant les vacances, però la fi s’ho valia. En Dani Planàs, company del partit Demòcrates de Catalunya, ens havia proposat una excursió amb la seva família per conèixer els volcans de la Garrotxa. A mi i a l’Arnau ens feia especial il·lusió, jo perquè malgrat que he arribat als 40, no els havia vist mai i l’Arnau perquè li havien recomanat a l’escola, després de dir que anava a passar uns dies a prop d’Olot durant les vacances.

El cas és que Olot estava ple de gom a gom perquè avui dilluns fan mercat setmanal. Dilluns passat ens va dir l’Ignasi que ell hi anava a buscar els tomàquets, crec, i que la gent d’Olot hi anava molt d’hora a comprar. Doncs avui se’ls hi havien enganxat els llençols perquè a dos quarts d’onze la plaça estava “abarrotá”, com deien aquells.

L’excursió comença en un parking que sembla un àrea de servei. Després enfiles un camí que et sembla que dugui a dues masies. Una vegada passades, el camí es fa més costerut i relliscós, de fet, més d’un ha reposat el cul a terra sense voler-ho.

La vegetació és tan frondosa quan entres a la fageda que sembla que siguis en un altre lloc. No ho sé. A la selva negra, a Irlanda... I llavors he sigut conscient que potser en comptes de sortir tan fora, potser hauríem de fer més país. He repassat mentalment, mentre pujava pas a pas el camí infestat de fulles grogues, els llocs que em manquen per veure de Catalunya i que em faria gràcia... el delta de l’Ebre des de terra (per mar ja l’he vist), la Vall fosca, el mercat de Calaf...

A mig camí hem pogut veure un allotjament de Turisme Rural que ha resultat ser d’un parent d’en Jordi, un altre Demòcrata que s’ha afegit a la trobada després de dinar amb la seva mare Maria. Avui era el seu sant. No hi hem pogut entrar però quan hem arribat al vell mig del cràter l’hem vist en tot el seu esplendor i ens hem preguntat com es deu veure el paisatge des de la casa estant.

Una vegada al mig, just a l’ermita de Santa Margarida (en olotí, Margarita) hem pogut observar com al nostre voltant s’aixecava la vegetació i et feia sentir com en mig d’un plat de crema de verdures. (Per cert, hi havia una Pokeparada)

El sol apretava de valent. Ens hem fet la foto de rigor i hem decidit anar passant fins la propera visita, no sense saludar a uns fans del Xavi. De veritat és que per recòndit que sigui el paratge, sempre hi ha algú o altra que segueix La segona hora. I com diu el Xavi, gràcies i que no ho deixin de fer mai perquè sinó malament rai.

Com que encara era prou d’hora per anar a dinar hem fet temps visitant un altre volcà, el Croscat. Aquest tot i no ser tan espectacular et permet veure com és per dins un volcà. També té un accés molt agradable de passeig envoltats d’un paisatge meravellós i amb moreres i moreres al voltant del camí que han fet les delícies de la Queralt, l’Arnau d’en Dani i l’Arnau i la Martina nostres.

Visitats els volcans hem anat a dinar en un càmping que ha permès banyar-se i jugar als nens, mentre nosaltres, els grans, canviàvem el món. I probablement hi havia molt a canviar, perquè la sobretaula ha durat fins les 9 del vespre. Política, país, gent i el nostre partit han estat els temes centrals. I és que els Demòcrates de Catalunya som apassionats de la política i d’allò pel què treballem. Autèntics Demòcrates.

PD: Gràcies Dani Planàs i Adriana per haver-nos fet de guies i per aquenta jornada taaan xulaaa. Encantats autèntics. Volcànics!