14/9/12

EL TAMANY JA NO IMPORTA


Hi va haver un temps on les dones i el sexe eren conceptes que, com dues paral·leles, sempre es veien però mai es tocaven. Eren uns temps on la virilitat dels homes, l’honor i la fanfàrria eren símbol de prestigi o símptoma que alguna cosa no rutllava com s’esperava. En aquell temps les coses es mesuraven per volum. Tant tenies, tant valies. L’instint imperialista era com mesurar-se el membre cada dia. Quan més llarga la tenies, més bé et semblava que feies les coses.  Amb els anys les dones van poder fer-se un lloc en aquest joc de miralls i lupes. Apostaven per la seva necessitat. Les paral·leles van ajuntar-se i fins i tot el sexe va creuar-se en el seu camí. No vull dir que en temps de la fanfàrria i del cinturó de castedat les dones no es masturbessin però no era el més comú. Amb la llibertat de la dona, aconseguida amb esforç i no sempre reconeguda, els mascles van començar a dubtar del seu poder. Ja no era una qüestió de volum. Les dones vam fer obrir els ulls als homes, que a poc a poc van anar veient la necessitat de fer gaudir a les dones. I que el volum, en molts casos, era poc o gens important. Els detalls, les petites coses podien aconseguir un orgasme més satisfactori que la mecànica del treure i posar i endreçar.
Probablement influïda pel Sr.Grey o no, avui aquesta metàfora parla de la meva Catalunya. Té ganes d’alliberar-se del seu cinturó i gaudir plenament de la seva sexualitat. España la té molt gran, sí, però Catalunya sempre podrà masturbar-se, si algú és capaç de trobar la clau del seu alliberament. I que ningú es confongui, no és només una necessitat mecànica, sexual o de ganes de fotre el salt. És una necessitat de trobar-se a sí mateix i no viure en l’orgia constant.