Merilanding al Collsacabra dia 4...rural.

Des que vàrem arribar que tothom ens ha dit que estem vivint un temps poc habitual i que fa més calor que el normal en aquesta zona. El cas és que un dia més, tan bon punt ens hem llevat hem pogut esmorzar al pati, sota el til·ler i amb la companyia de les gallines que xerren. Només xerren, mengen i ponen. Avui dos ous més. Com que la Josefina és per aquí la veiem en anar i venir del seu hort. Ahir l’Arnau li va demanar de poder-hi anar (li agrada fer de pagès a estonetes). Així que tan bon punt l’ha vist, fent-se aquelles torrades amb melmelada, l’ha convidat a anar-hi i, de retruc, a la Martina, que s’apunta a qualsevol cosa nova amb els ulls tancats.

De lluny hem vist com la Josefina els donava les explicacions i ells estaven ben atents. Crec que fins i tot han preguntat alguna cosa. Després la Josefina s’ha ajupit i ha collit alguna cosa de l’hort. Tot seguit els nens. Al cap de 10 minuts ja eren a casa amb una pastanaga cada un. L’hem rentat i no hem esperat gens ni mica a mossegar-la. No hi ha res més bo al món que una pastanaga acabada de collir. Bé, això pensava jo fins que hem fet les mongetes d’ahir. Ja ens va avisar que eren una meravella, però és clar, en això de l’hort crec que tothom sempre en diu les seves excel·lències i no m’estranya perquè sembla fàcil però no ho és.  De fet, avui mentre mirava els nens enllà enmig de l’hort de la Josefina, m’he fixat que una senyora d’uns quasi 70 estava cavant l’hort amb l’eina i per no passar calor s’havia instal·lat una ombrel·la que feia córrer a mida que el rec s’allargava. (Nàdia, les mongetes eren excel·lents, no n’he menjat d’iguals -Hi ha qui m’ho pregunta-). Demà ens menjarem el carbassó i el pebrot i ja us diré el què.

Avui hem intentat reprendre la rutina i hem batallat pels deures que han costat més de l’habitual. Hem pensat que amb la pressió d’anar a la piscina s’espavilarien, però no ha estat així. Hem perdut una mica la paciència i tot... en fi. Tot té un procés i segur que demà hi estaran menys estona en fer-los.

La piscina a Tavertet, doncs, ha estat més curteta del normal, tot i que el sol ha aguantat bastant bé fins al migdia que els núvols han anat cobrint el cel.

Les tempestes, quan estàs a 1000 metres d’alçada, són diferents també. Primer perquè tens la sensació que els núvols et cauran a sobre en qualsevol moment, també perquè pots veure amb molta nitidesa d’on prové el xàfec. Ha costat però finalment, després de dinar, unes gotes grosses han fet d’avantsala del què ha vingut després: una bona tempesta d’aigua, llums i trons.   

Com que no tenim televisió ens hem entretingut fent un parxís amb l’Ipad i després hem pintat i dibuixat fins que ha afluixat una mica. Aleshores hem anat a ca la Nuni ha buscar un somier una mica més decent que ens permeti acabar les vacances amb l’esquena d’una sola peça.

Com que el temps no acompanyava ens hem perdut el pregó de les festes de Cantonigròs que comencen avui i que hem canviat per unes creps improvisades a cals Pometes. Són tan hospitalaris...

Els nens han pogut gaudir d’una pel·lícula (9 dies sense televisió són molts) mentre nosaltres xerràvem gràcies a la pluja que ha parat el temps de les vacances en sec.

PD: La Dolça i el MacGyver són ja els reis del pati i només venen a dinar i a dormir. La pluja ha enxampat fora el Macgyver que s’ha mullat una mica. La Dolça ha pogut aixoplugar-se a casa abans de la primera gota. Deu ser la diferència entre mascles i femelles i la seva capacitat de previsió.  

Merilanding al Collsacabra dia 3... descans?

Merilanding dia 3 al Collsacabra...descans?

Avui era el meu primer dia de vacances, oficialment parlant, ja que el cap de setmana no treballo, per tant avui dilluns era el meu primer dia. Com que he canviat de feina aquest mes de maig he aconseguit unes vacances amb condicions. He d’estar operativa i connectada per a urgències. I per tant, aquest matí, mentre tots dormien esgotats pel dia d’ahir jo he aprofitat per a fer feina. El Xavi, que és el millor marit del món s’ha aixecat per fer-me l’esmorzar. És tan dolç!

Sobre les 12h quan ja tots hem estat llestos per anar a la piscina hem anat fins a Tavertet. L’Estrella, la vigilant amb mala pipa no hi era. Avui no hi havia tanta gent però sí molts cotxes. Potser sí que fa bona feina l’Estrella.

Avui m’he banyat. Ara, tinc la sensació que com que ahir ja vaig notar l’aigua prou bona, avui ja no m’ha costat tant. Una senyora que no coneixia de res i jo ens miràvem amb les puntes dels dits del peu a punt de saltar, i de sobte ens hem dit. Una, dues i tres i hem saltat alhora. Quines coses, oi? No ens coneixíem de res i només davant la mateixa situació hem conectat. Hahahah l’Arnau ha rigut veient com saltava alhora que una senyora que no coneixia de res.

Quan el sol s’imposava massa, hem decidit tornar a casa. Ja no quedava ningú i eren prop de les 3. El gaspatxo, que només faig a l’estiu perquè és molt entretingut de fer, i un meló amb pernil han estat capaços de saciar-nos el mínim per la migdiada. I quina migdiada fresca al llit!!!! Penseu que ens hem de tapar!!! A nivell de temperatura no puc dir que siguin unes males vacances, la veritat!

A la tarda, a primera hora, els nens han agafat les bicis i han marxat amb aquella sensació que el món s’acaba. Quan tens 10 anys, sortir a les 5 o a les 6 la cosa canvia. M’ha fet feliç saber que allò que pensava que trobarien en aquest petit poble, nens que juguen i corren en bicicleta com quan jo era petita per l’Armentera. Per aquestes coses el tamany importa. Aquí s’hi apleguen pocs més de 700 persones a l’estiu. Tots es coneixen i hi ha molts nens que de forma natural van al parc a conèixer altres nens... una cosa, aquí,  tan quotidiana i, de vegades, tan difícil de trobar.

He treballat una estoneta més que ja tornaven tots a ser aquí. Així que quan he anat a obrir la porta m’he trobat al Jaume i la Josefina, els amos del lloc on ens estem. Els amos de la casa, les gallines i l’hort que ens envolta. Hem fet petar la xerrada. És curiós que ells han canviat Cantonigrós per anar a l’Empordà i nosaltres hem fet el camí a la inversa. La Josefina portava una galleda plena de mongetes tendres, pebrots i carbassons. Ens n’ha donat i ens ha parlat de les excel·lències de la terra de Cantoni. Les mongetes i les patates són realment extraordinàries. Demà us ho diré.

A mitja tarda hem rebut un missatge de la Nuni que avui l'Ignasi i la Laia organitzaven un sopar a la terrasseta de Ca la Laia. Un pa amb tomàquet i embotit sota les llums de colors i la morera borda que tot ho vigila han estat testimonis d’una vetllada deliciosa on m’he adonat que els nens es fan grans i que xalen sense nosaltres. I que un dia serem aquella taula de la tercera edat.

Després de sopar embotits deliciosos, croquetes delicioses, pa amb tomàquet deliciós, sobrassada deliciosa i carquinyolis espectaculars, hem notat un cansament en els nens que han obligat a retirada. El descans i la vida plàcida de la bona gent que es respira aquí fan fàcil que et sentis a gust. M’encanta estar mig de vacances a Cantonigròs, descansa.

Merilanding al Collsacabra dia 2... em començo a fer gran

Estimats. Ahir no vaig ser capaç d’escriure el post que diàriament publico al merilanding. El dia d’ahir el podríem qualificar de FANTÀSTIC o FESTIU o FATU o FIU FIU... no ho sé però segur va ser un dia F.

A primera hora vàrem anar a misa, sí ja sé que us sorprèn i que no està de moda, però segur que més d’un se’n va a meditar a la platja, oi? Doncs nosaltres vàrem anar a l’església que tenim al costat de casa i que ens permet saber en tot moment quina hora és, i no per l’accés visual que tenim del rellotge de la torre del campanar sinó pel repic de campanes que fan a cada quart. Hi ha gent a qui li molesta, a mi no. Al Xavi li agrada i els nens, bé els nens... l’Arnau diu que n’hi ha una que toca malament.

Enmissats hem anat a Tavertet per començar a fer la rutina de vacances. Avui el sol picava més de valent, així que finalment m’he llençat a l’aigua i he comprovat que ni era tan freda, ni tenia clor. És salada. El cas és que estant allà hem sabut que era Sant Albert, així que com qui no vol la cosa i amb molt d’agraïment hem acabat dinant a Can Nogué, enmig d’una celebració familiar. Però hem estat de meravella. No sols per la companyia, sinó perquè ho fan tot tan bo! Això del menjar a Catalunya és digne d’estudi. No trobeu tenen un problema amb les quantitats? Els modernets perquè surts amb gana i els de tota la vida i els de muntanya perquè podries sortir-ne rodolant. Una amanida amb formatge de cabra compartida i una botifarra. Els nens, com que anàvem avisats han fet un plat i postres. La Martina s’ha demanat de postres una nata amb anous, i aquesta foto us la penjo perquè veieu que no és exagerat quan dic que les racions no són individuals precisament.

 

La sobretaula a can Quim amb un gintònic m’ha servit per parlar de política, un clàssic que m’encanta (aprofito per fer campanya, jo sóc de Demòcrates de Catalunya. Sí els del Castellà, els Demòcrates autèntics i els de la #RUI).

Com que ahir la Nuni en feia quasi quaranta, ens va dir que passéssim a fer un pastís. Així que de tornada vàrem passar per casa seva.

Mireu no sé què tenen els “cibernètics pometes” què quan encetem una conversa només la son o els nens o les inclemències meteorològiques les acaben. Encavallem una conversa amb una altra, d’un tema a un altre i ara paro perquè aquí fa fred, i si pugem a casa nostra i sopem plegats i si un altre gintònic i si.... les 2 del matí.

Incapaç de mantenir la mirada fixada en la pantalla, només vaig ser apta per disculpar-me davant dels meus pobres lectors, que han d’aguantar que m’estic fent gran i que cada vegada aguanto menys o vull fer les coses millor.

TW: “Avui ja em perdonareu, però per un cúmul de celebracions em fan impossible rl Merilanding! #sapgreu #demàmés”

MERILANDING AGAIN, PERÒ VACANCES DIFERENTS

Benvinguts al Collsacabra


Sí família. Aquest any i després de 40, hem decidit allunyar-nos del mar. A 50 km de la costa del mediterrani, d’aquest meravellós país que es diu Catalunya, s’hi aixequen unes cingleres verdes i frondoses que t’atrapen. La temperatura fresca, els amics i molts nens també han estat condicionants alhora de triar destí de vacances. Potser han estat els 40 i totes aquelles coses que et fan pensar sobre la vida. No ho sé. Tampoc us negaré que ahir en arribar tenia un neguit dins el pit, potser ansietat, aquella sensació de vertigen de saber que estàs davant d’unes vacances diferents i que en el fons, tampoc saps si t’agradaran com les de l’Empordà. Però aquí estem, amb la fresca, gaudint d’uns dies a Cantonigròs. Us prometo que sembla ben bé el destí, però en poc temps i per circumstàncies diferents hem anat tornant i tornant fins aquí. La Teresa i l’Horacio per una banda, els Pometes i els cantonigers per l’altra, el cas és que aquella carretereta malèfica pels marejos de l’Arnau se’ns ha anat fent cada vegada més familiar i aquí estem: al Collsacabra.


Per tant aquest any el Merilanding tindrà com a marc d’aventures la comarca d’Osona, el melic de Catalunya i les colindants Ripoll i la Garrotxa. Per si això fos poc, aquestes vacances a part dels 4 humans i els dos gats, ens acompanyen dues gallines –a qui encara no els hem posat nom- que cada dia ens ponen un ou. Tenim un hort, on no hi podem entrar (tampoc és una mala notícia) des d’on ens tiren un enciam per alimentar-les a part del pinso que tenen i que es miren amb bastant indiferència, la veritat. Com que són gallines i no galls ens hem llevat amb la fresca i els primers raigs de sol. El dia pintava fantàstic i hem decidit anar a la piscina de Tavertet. Si Cantonigròs és rural, Tavertet és de pessebre. Els carrers empedrats no són aptes pels turmells laxos però és un poble maquíssim. He de dir que m’ha sobtat que a l’entrada del poble hi haguessin parat una barrera. Una senyora, l’Estrella ens han dit que es diu, amb cara de pocs amics se’ns ha acostat i ens ha demanat un euro per a poder entrar al pobre. -Com?- Li hem preguntat. Però ella ens ha dit que eren les normes. Li hem donat l’Euro i li hem dit que com que aniríem cada dia a la piscina, que sabés que aquell era el primer i únic euro amb el qual contribuiríem al abús municipal. –Que som xaves no idiotes!- Una vegada ens ha donat el paperet d’accés hem anat fins la piscina amb l’aigua més freda que he tocat mai. Potser el fet que cada nit la temperatura baixa de 20 graus hi deu contribuir. El cas és que en el moment que he vist que els nens jugaven de valent amb altres nens i que el Xavi xalava xerrant amb el Quim (Que ens hem trobat a Tavertet), mentre em prenia una canya a l’ombra fresca del xiringuito regentat per l’Ot, sentint les converses alegres d’estiuejants que es retrobaven un any més, he tingut la sensació de vacances. Sí, diferents, a la muntanya, però vacances. He entès que hi ha altres maneres de viure l’estiu i que potser conèixer-ne una de nova havia estat una bona pensada, una pensada dels 40.

Tant si estàs al mar com a la muntanya hi ha coses que decididament fan que et sentis de vacances. Com per exemple, dinar a les 16h. Doncs això, el Xavi ha pogut fer la seva barbacue feliç amb un xai que en Albert, el carnisser del poble, ens ha tallat a primera hora del matí amb aquella destresa que enamora.

Havent dinar, una migdiadeta curta amb la Dolça que necessita calmar l'ansietat del lloc nou amb el contacte constant amb la meva pell. Al cap d'una estona han vingut en Miquel i la Nuni a fer cafè a casa. Ens hem posat sota la morera i hem gaudit veient com en MacGyver, el gat jove de casa, s’enfilava sense parar d’un abre a un altre, pujava i baixava unes escales que porten fins a casa dels veïns sense treure l’ull a les gallines. La fresca sota morera era ideal per conversar i per xerrar amb la pressa de l’estiu: Cap. Els nens han arribat amb bicicleta i han volgut agafar els gats, el MacGyver s’ha deixat però la Dolça ha marxat esporuguida i ens ha tingut amb un ai al cor fins que no ha tornat a casa, més de 3 hores després.... ai els gats!

Com que l’avituallament era bastant necessari m’he afegit a la intenció de compra del Miquel i la Nuni que baixaven fins a Roda de Ter, al Bon Preu. Només volia comprar quatre llaunes de tonyina i si em descuido m’enduc el súper sencer. I a última hora del vespre hem tornat i hem fet petar la xerrada amb l’Ignasi i la Laia, abans del serveis dels restaurants que porten els seus noms i que us recomano decididament.


Ja a casa, un sopar lleuger i una dutxeta per acabar el primer dia de vacances. La cosa, pinta bé.

PD: Tinc una Pokemon Station davant de casa. Un plus!