Merilanding on tour: Redescobrir

Ahir vam tenir l'oportunitat de reunir-nos tots els germans i les seves famílies i amb el meu pare i la seva família al voltant d'una barbacoa, sense el Georgie Dann però amb l'Hernan que ens ha fet un "asado" argentí. Cadascú portava alguna cosa, el vi, la carn, l'aperitiu... i nosaltres les postres. Així que hem anat al forn de pa de Viladamat que fa molt bones coques. En Xavi, durant el camí, m'ha fet recordar que per estar treballant de cares al públic, els del forn, no acabaven de ser molt simpàtics i que anés pensant un pla B. he baixat del cotxe pensant que no n'hi hauria per tant. Quan he entrat m'ha agafat el riure i me l'he hagut d'empassar mossegant-me la llengua. Una senyora abans que jo estava pagant el pa que li havien posat en una bossa de roba feta de mocador de fer farcells. Era l'última barra (les 11h)  i totes les estanteries eren buides. Ni una mica de pa, ni una pasta, ni una galeta... només 10 pots de mel ecològica reposaven al mostrador. He fet la pregunta, amb la il·lusa convicció que potser tenien alguna cosa congelada... un pastís potser.  Ha estat llavors quan he vist el cartell sobre la màquina registradora: "Fem el pa durant la nit així que no podem garantir que arribi per tothom. Encarrega el pà." (Pa per encàrrec?!)
Hem marxat sense postres. Pla B. L'Armentera.
Tornar a l'Armentera sempre és un plaer, encara que només sigui per anar a Can Sancho a comprar un pastís o un braç de gitano. A cada porta, pedra, fanal o arbre s'hi amaga un record de la meva infància. Podria fer un mapa de tots els carrers amb els ulls tancats. I en fer-ho m'imaginaria a mi mateixa amb la bicicleta rosa i verda passejant sentint la primera llibertat colpejant el meu rostre.
Aturem el cotxe i intueixo que amb la de cotxes que hi ha aparcats davant, ens haurem d'esperar. Baixem els 4 i només entrar em trobo la Juanita, amb els seus dos nens rossíssims. La Juanita és la filla de la perruquera. Una noia oberta, simpàtica i sempre amb un somriure apunt. Amb un què de vacances? i poca cosa més ens acomiadem amb l'esperança de veure'ns un altre dia. Més tranquil·les.
Amb el braç de gitano de nata i la barra d'ametlla ens anem anat a remullar amb la família.
És fantàstica la sensació que els dies de l'estiu són més llargs que els de la vida a la ciutat o treballant. Les converses es teixeixen de forma espontània i no hi ha cap conclusió prou ferma per canviar de tema. Simplement s'allarguen i comences parlant de les vacances i acabes parlant dels fills únics. M'encanta.

A la tarda havíem quedat amb l'Albert i la Tati. Sempre que venim ens acompanyen a descobrir algun indret. Com que l'Albert diu que ja ho sé quasi tot de per aquí. Ens ha preguntat si volíem fer un passeig o una excursió o... simplement anar a prendre alguna cosa. Una de les coses que té la televisió és que et fa redescobrir indrets que quasi no recordaves o que s'amaguen a la cantonada de casa. Així, seguint l'estela del Foraster, hem anat a les Gorgues del Tit amb la intenció de fer una remullada, per més que la Tati ens advertís del perill de banyar-se en gorgues. Jo crec que ha suplicat tant que no ens hi banyéssim per dins, que els àngels l'han escoltat. Quan hem arribat el poc cabal del riu feia que no vingués massa de gust banyar-s'hi. L'aigua era bastant bruta. Per arribar a les gorgues hem fet un caminet de bosc espès. Hem passat per unes coves naturals i després hem vorejat una casa abandonada. Només s'aguantaven les 4 parets i una escala que portava al fons. L'Albert es creia que era del moliner, ja que hi havia unes comportes que s'obrien i es tancaven. Quan marxàvem ens hem trobat una parella que passejava per allà i que eren molt coneixedors de la zona. Ens han explicat que abans que draguessin el riu, l'aigua arribava més amunt. La casa abandonada era d'un senyor que tota la feina que tenia era obrir i tancar les comportes i fer que l'aigua regués els camps de l'Armentera fins al Bon relax, una urbanització a tocar de la platja a Sant Pere Pescador. També ens ha explicat que per agafar l'aigua aprofitaven la corba natural del riu i no ho feien mai de front perquè la força del riu no ho permetia. En Josep, el que ens ho explicava, parlava amb nostàlgia. Com havia canviat el riu en poc temps.

Sense remullar-nos i amb ganes d'anar a prendre alguna cosa ens n'hem anat al Tropic Beach un xiringuto de platja que abans era molt més xiringuito que ara. Allà m'he trobat amics de l'Armentera, en Cesc, en David i en Gerard amb les seves parelles i els seus fills. Ens hem saludat amb aquella estima que et recorda com érem de petits mentre esperàvem la taula. Amb la mirada, preguntaven com es viu sense la mare, jo els responia que bé, malgrat tot. Sense paraules.
Com que l'Albert i la Tati treballen i s'han d'aixecar aviat hem anat a acabar la jornada d'estiu a l'Eivissa Cafè. Una copa amb en Carles, la Mònica, la Marta i el Roger. Contents de vacances, de descansar i de viure l'estiu, ens hem pres un gintònic petit i a dormir.
Demà platja, espero.
 

Merilanding on Tour: Tornar a l'origen

Benvolguts. Aquest any el dietari no quedarà quiet. Nosaltres tampoc. Així que espero que ens seguiu amb el Tour que pretén ser de desconnexió, de reflexió i de gaudir de la família. Com sabeu l'any passat l'estiu va deixar de ser-ho inesperadament. Potser per això la primera parada del Tour ha estat tornar a l'origen, a la platja de sempre on la mare em va ensenyar a pescar, on la sorra és tan fina que en trepitjar-la saps que no te la trauràs fins al setembre, on els amics són els de sempre i on  tinc els meus germans. Som-hi

Tornar a l'origen és una bona manera de començar les vacances perquè representa endreçar les emocions. L'any passat ja vaig ser conscient que unes vacances sense mar és com un dinar sense postres. Sents que et falta alguna cosa per més tip que estiguis. I us he de dir que si no fos per l'estimada Tati, no sé si hauríem aconseguit venir. Ella ens deixa un pis sobre el seu restaurant –ara faig la promo- Can Parera. És a Viladamat i la seva especialitat són els arrossos. Són tan espectaculars que fins i tot Time Out se'n va fer ressò.
Cada dia, a més a més, del pis, baixem a esmorzar al Restaurant. Fan esmorzars de forquilla, però nosaltres amb un cafè amb llet i una mica de pa de pessic fet per la Reina, ja en tenim prou. La Isa sempre és a punt, amb un somriure, per preguntar-nos amb el seu accent andalús: Qué, cómo habeidormío?
Així que sortir de casa a fer alguna activitat ens costa. Són tan amables que sempre allarguem les converses de l'esmorzar amb alguna conversa.
Després vam decidir avançar amb els deures, ja que volíem fer una excursió d'un dia i així ja estarien fets, clar. I mentre, en Xavi i jo, fèiem el guió per la presentació... tatxan... de les havaneres de l'Escala. Si la meva mare fos viva, li hagués fet tanta il·lusió!!! Crec que és de les coses que li agradaven de veritat. Potser per això quan en Xavi em va dir que li havien demanat, vaig sentir una fiblada d'emoció. Dijous, dijous... ja us explicaré que tal.
Així que amb el matí perdut i amb una migdiada, no fos cas, la tarda se'ns plantejava amb dubtes. Un vent que intuïes faria la guitza, si estàvem a la platja, ha fet decantar la balança per fer una excursió al riu. El meu germà em va explicar que darrere el cementiri de l'Armentera hi havia un camí de carro que tot dret t'hi portava. Quan hem arribat dubtàvem si era allà, però hem vist un senyor amb la seva filla que anaven xops i hem pensat que devia ser allà. Una baixada d'aquelles de posar el cul a terra, un camí amb pedres de riu ideal pels turmells quan vas en xancletes (sort que no ha passat res) i molts bitxos ens han acompanyat fins a la vora del riu. En Xavi i l'Arnau, els valents de casa, són els primers que han posat els peus a l'aigua. Ells haurien volgut tirar-se de seguida, però era massa freda. Era tan freda l'aigua que et feien mal les mans quan les tenies sota aigua. Però no ha estat motiu suficient per a no banyar-se. Tots ens hem refrescat de valent.
Banyar-se al riu té allò de misteriós que fa patir. Diuen que hi ha uns remolins que et xuclen i et deixen sota l'aigua i ja no en pots sortir. Potser per això m'he passat l'estona vigilant de prop els nens (els 3). Després hem llençat pedres planes perquè rebotessin i finalment hem marxat perquè els mosquits començaven a fer de les seves.
En Xavi ja volia tornar cap a casa, ell encara té al cap la rutina de l'horari laboral, però l'he convençut que podríem anar a la platja de la gola on el riu es troba amb el mar i on a la mare li agradava anar. Avui feia llevant, per això hi havia molts pescadors.
Trepitjar la sorra i sentir la humitat als peus és una sensació tan plaent que he tancat els ulls uns instants per a poder gravar la sensació en el meu cervell.
Hem jugat, ens hem banyat i ens hem quedat a veure la posta del sol que il·luminava el riu. Hem marxat quan ens quedàvem sense llum i amb por de no trobar el camí de tornada.
Sense cap mena de dubte tornar a l'origen ha estat una decisió encertada, almenys en aquest primer tram de vacances.

Animals i racionals?

Fa 5 anys que hi dono voltes i encara no he trobat una resposta que em satisfaci. Què porta a una persona a fer patir a una altra? Què sent? Què pensa que passarà? O, què no pensa? O, és simplement una satisfacció personal? O, es una demostració social de la pròpia força?

No ho sé. 

Perquè es produeixi una situació de bullying és necessari que els astres es conjurin. Encara que no ho sembli per les estadístiques (1 de 4 nens a l'escola ho pateix)... Necessitem una situació concreta, un estat d’ànim concret, una persona que necessita imposar-se a una altra i una persona que en sentir-se imposada, pateix i no és capaç de combatre el seu patiment. També necessitem uns espectadors impassibles (o no) que no han pagat ni entrada ni crispetes per veure l’espectacle. Finalment podríem posar un entorn (escolar, laboral, familiar o amagat) i una reiteració en el temps. 

 Sense que aquests elements no s’alineïn és poc probable que parlem de bullying, però encara i així... per què?

A mi no m’agraden les etiquetes perquè simplifiquen les coses que difícilment es poden simplificar i, a més a més, em semblen injustes –sempre hi ha qui s’ensaca on no hauria de ser-hi-, però el que està clar és que per una banda sembla que hi ha gent amb menys empatia per comprendre el mal en els altres i gent menys capaç de defensar la seva pròpia voluntat. Sense oblidar que hi ha gent menys capaç d’entendre que allò que veu no és una peli de sèrie b de dissabte a la tarda.

Sense cap mena de dubte, després de donar-li moltes voltes, crec que l’única cosa que sé és que el bullying és una conseqüència exacte de l’augment de la nostra visió individualista de la societat. Allò de “vaya yo caliente...” perquè és això el que ens fa incapaços de sentir pels altres i a la vegada malinterpretar la pròpia voluntat. Per tant, per combatre aquesta xacra és necessari que comencem a examinar les conductes pròpies (adults i nens) i a comprendre que la diferència no només és l'evident, sinó el necessari. L’ésser humà ha de ser capaç no només de viure sinó de conviure i això passa per seguir unes normes, aplicar-les i a acceptar la diferència com a part necessària per a fer funcionar la societat.

Si no aconseguim fer aquest exercici, serem els únics animals que s’extingiran per no comprendre que formaven part d’una única espècie, la "racional".

De viure i sobreviure

Sentia el vent a la cara mentre mirava aquell prat daurat on les espigues ballaven al so de les ones que només Van Gogh podia veure. No tenia res a fer i malgrat això el seu cap només imaginava projectes, fites, objectius, propòsits i mil i una tàctica per assolir-los. Projectar. Allò era el que la feia feliç. Projectar. Imaginar un món millor pels altres. Que tenies una petita sabateria, doncs el seu cap la transformava en una gran boutique al centre de Manhattan. Que se li acostava algú amb poc entusiasme i un gran talent per dibuixar, doncs el traslladava a una galeria a Montmartre, pintant amb colors vius i rebent a grans marxants. Que a ell només li agradaven els animals, doncs el vestia amb un anorac i l'embarcava en un vaixell de Green Peace. Projectar. Un do que no sabia ni que tenia. Era capaç de creure en tots els somnis i en totes les persones fins a convèncer a qualsevol que aquell era el seu camí a la vida. Que fàcil era veure-ho en els altres. El seu do era la generositat. Donava i esperava rebre, però la vida era injusta. De tot allò que havia aconseguit en els altres, per ella no se'n quedava res. Una guspira de felicitat i una mica d'ego per omplir la bota en les hores baixes. Sense cap mena de dubte, quan pensava en ella mateixa es veia buida. No hi trobava res. Ni interessant ni prou útil per agafar el fil i fer-lo volar com feia amb les històries, vides i somnis dels altres.
En aquell prat, sentia la soledat i la grandesa a porcions iguals. El silenci i la natura l'acompanyaven quan de sobte el terra es va obrir i se la va empassar ben endins. La sorra no la deixava respirar i sentia l'ofec incessant. Les pulsacions es van disparar i el seu instint més primari, el de la supervivència, van fer bellugar les mans a la cerca de la llum del sol que havia desaparegut del tot. Esgarrapava la terra que s'anava acumulant sota les ungles, fins i tot sentia com alguna se li trencava. Va pujar la cama i va fer força sobre una cosa dura que li va semblar una pedra. Va pujar una mica tot el cos, però quasi no li quedaven forces. Seguia movent el seu cos mentre que el seu cervell només cercava la manera d'escapar. De sobreviure.
Un dit. Va sentir com l'anular sentia la fresca de la superfície quan ja no li quedava cap alè als pulmons. Va aconseguir treure la mà sencera i es va fer un forat amb el colze per poder posar el cap dins i, com si d'una flor es tractés, treure el nas i respirar. Aaaah! Va sospirar. A poc a poc, va desenterrar tot el seu cos i es va estirar panxa enlaire. Al damunt, només hi tenia les espigues que seguien ballant i el cel més blau que mai havia vist abans. Va somriure. I va pensar que era l'espectacle més bonic que recordava haver vist mai. I va ser conscient que mai haguera pogut veure el color d'aquell cel, amb tanta bellesa si no hagués estat a sota terra, per uns instants, dient adéu a la vida.

Res a dir-se.

S’aixequen cadascú a la seva hora. A ella li fa mal l’esquena passades les 6 hores al llit. Ell sempre té prou son per deixar-se enganxar els llençols. Avui és diumenge, aniran a dinar a Ca l’Amparo. Fa uns bons arrossos a un bon preu. Esmorza una torrada amb mantega i es prepara un cafè en llet de sobre. No li ha sortit el sobre daurat. Mira les plantes que hi ha a la rapissa de la finestra que dóna al carrer mentre refreda el cafè en llet remenant-lo pausadament. Cal purgar les plantes. Aquestes fulles grogues no li fan massa bona espina. Ja li preguntarà a la Nuri si té idea de què li pot passar a la seva planta dels diners. No. Diners no n’hi ha donat mai però li fa bona companyia.

Ell es lleva i ja sap que està sol. Amb l’última volta mirant de fer-se amb tot el llençol, ha ocupat la part que no és seva. Li agrada perquè sent aquella olor que tant li agrada. Ja no la sent a prop com quan era jove però li agrada.  Al lavabo, es mira al mirall. Es posa les dents que li manquen. Les arrugues ja no li semblen tan interessants com quan en tenia 40 però encara està de bon veure si ho compara amb en Lluís. Ell mai ha perdut la línia.

Es troben a la cuina i es miren amb complicitat. Ella murmura un bon dia i ell li fa un gest amb el cap. –Tens les torrades fetes – li diu mentre cus el botó de la camisa de fulles roses que tant bé li escau. Se sent guapa quan la porta i, a ell, sap que li agrada. Potser és el color, potser és la caiguda.

Ell surt a comprar el diari. Saluda al veí que porta el gos al veterinari del costat de casa. Li explica que fa dies que no menja gaire. –Massa vell –es lamenta.

La Vanguardia del dia porta notícies polítiques. Res nou. Fulleja les pàgines fins que llegeix el seu horòscop. Geminis: Avui bones sintonies amb la parella. Aprofita per dir-li tot allò que fa dies que guardes. Plega el diari amb ensurt. Com ho sap? Es pregunta.

Tenen taula reservada a la una. Els agrada dinar aviat. La Tati els rep amb un somriure, com sempre. La tercera taula de la terrassa és la seva. Avui es diumenge i saben que voldran arròs però es miren la carta i el menú del dia. Passats uns minuts els prenen la comanda i esperen amb la taula buida durant 20 minuts que els portin l’arròs. Els agrada entrar a matar. Es miren però no diuen res. Fa tant de temps que es tenen l’un a l’altre que ja no cal dir-se res. Abans quan treballaven encara s’explicaven les misèries de la quotidianitat. Ara ja no. Ara viuen la plàcida vellesa plegats. A tothora, plegats. Es tenen tant a prop que els seus pensaments s’intercanvien com si fossin d’una sola persona.

Ell vol aprofitar que els astres se li han posat a favor. La mira amb dolcesa. Obre la boca i arriba l’arròs que la Sakia posa al mig de la taula. Fumeja i emboira la visió que es tenen l’un del l’altre. Ella serveix els plats. A ell li agraden més els bitxos, a ella més l’arròs.

Ell ha demanat un vi de la casa que ha esperat a servir a tenir el plat a taula. Ja no és tan fred.  En fa un glop i nota aquella escalfor tan agradable que li passa per la gola. Abans havia begut tant. Ara ja no. El metge li ha prohibit, però ell és conscient que potser ho hauria hagut de deixar abans que li ho digués el doctor Campalans. No hauria fet patir tant.

Es miren amb la boca plena, amb la boca buida, rossegant el crostó amb el que han acompanyat l’últim gra d’arròs. Ell acaba abans. Es tira enrere, tip. Deixa el tovalló sobre la taula, la mira, obre la boca i diu: Tant bo com sempre.

No s’ha atrevit a dir-li que fa dies que vol dir-li que encara l’estima.

de reviure i de futbol

No té res que el motivi. A aquestes alçades ja ho ha perdut tot i encara i així, no perd l’esperança. De fet, ja s’havia acostumat a ser el culer de torn. Del quasi. Del quasi aconseguim la copa o la recopa "de España". Perquè en el transcurs dels anys grisos, el Barça no era capaç de massa res.

Quan es va jubilar, ell, que havia estat metge, va pensar que el món s’acabava amb la mateixa rapidesa amb la que va desar el bisturí per última vegada en aquell estoig de pell que la seva dona li va regalar un any per Nadal i que l’ha acompanyat durant moltes visites i operacions. La seva esposa encara va treballar un parell de primaveres més (que se li van fer bastant insuportables) i que va aconseguir satisfer amb paciència i una sobredosi inhumana de pel·lícules de ciència ficció a tothora esperant notícies fresques de l’exterior. Vivia en format telenovel·la el que li explicaven. Semblava, certament, que el dol s’anava passant amb el compte enrere que el seu cos i ànima clamaven incessantment perquè finalitzés l’agonia de la separació i la llibertat absoluta de poder viure plenament sense pensar en res. Quin equívoc. Va arribar el dia de les hores perdudes per sempre més quan la seva esposa també es va jubilar. No hi havia res a planificar, però la seva visió de la vida ja no podia fer l’últim esforç d’adaptació. Ja no. Ara, volia planificar on aniria a comprar el pa, on comprar el millor peix i més barat (el sou de metge s’havia reduït fins un terç) o on soparien el divendres amb els amics de Cambrils. Tot estava per planificar. Tantes hores que semblava impossible d’arribar a acabar el dia. I, revifat de vida, entomava la mà de la seva esposa, amiga, companya i fidel confident, i pujava i baixava, segons bufava el vent. De la muntanya a la mar i de la ciutat al poble. Incansable, va anar perdent la jovialitat i a poc a poc, va ser conscient que  la seva passió per cuidar-se podia treure-li el que encara tenia: la vida. Així que va vessar la passió cap a l’indret on tot podia ser, on la ciència ficció era de veritat i on se sentia jove, viu, brillant i ple d’esperança. Envoltat de tanta gent mai un podia sentir-se sol. Bramava els gols i l’enuig quan l’equip fallava, perquè ell se sentia entrenador, se sentia president, se sentia jugador, se sentia culer.

Aquest any, encara s’ha tirat a l’aigua amb 76 anys per esquiar en gèlid mar de l’hivern, ha esquiat a la muntanya un parell d’horetes amb el cor encongit, a vegades, per por de caure, i ha viscut el miracle de remuntar un 4-0 en contra en la Champions.

L’equip s’ha de renovar i ha de deixar pas als nous que vindran. I ell ho sap, però demà tornarà al Camp Nou perquè només es viu una vegada i amb el Barça un sempre té la sensació de no haver-ho viscut mai tot.