Benvolguts. Aquest any el dietari no quedarà
quiet. Nosaltres tampoc. Així que espero que ens seguiu amb el Tour que
pretén ser de desconnexió, de reflexió i de gaudir de la família. Com
sabeu l'any passat l'estiu va deixar de ser-ho inesperadament. Potser
per això la primera parada del Tour ha estat tornar a l'origen, a la
platja de sempre on la mare em va ensenyar a pescar, on la sorra és tan
fina que en trepitjar-la saps que no te la trauràs fins al setembre, on
els amics són els de sempre i on tinc els meus germans. Som-hi
Tornar a l'origen és una bona manera de començar les vacances perquè representa endreçar les emocions. L'any passat ja vaig ser conscient que unes vacances sense mar és com un dinar sense postres. Sents que et falta alguna cosa per més tip que estiguis. I us he de dir que si no fos per l'estimada Tati, no sé si hauríem aconseguit venir. Ella ens deixa un pis sobre el seu restaurant –ara faig la promo- Can Parera. És a Viladamat i la seva especialitat són els arrossos. Són tan espectaculars que fins i tot Time Out se'n va fer ressò.
Cada dia, a més a més, del pis, baixem a esmorzar al Restaurant. Fan esmorzars de forquilla, però nosaltres amb un cafè amb llet i una mica de pa de pessic fet per la Reina, ja en tenim prou. La Isa sempre és a punt, amb un somriure, per preguntar-nos amb el seu accent andalús: Qué, cómo habeidormío?
Així que sortir de casa a fer alguna activitat ens costa. Són tan amables que sempre allarguem les converses de l'esmorzar amb alguna conversa.
Després vam decidir avançar amb els deures, ja que volíem fer una excursió d'un dia i així ja estarien fets, clar. I mentre, en Xavi i jo, fèiem el guió per la presentació... tatxan... de les havaneres de l'Escala. Si la meva mare fos viva, li hagués fet tanta il·lusió!!! Crec que és de les coses que li agradaven de veritat. Potser per això quan en Xavi em va dir que li havien demanat, vaig sentir una fiblada d'emoció. Dijous, dijous... ja us explicaré que tal.
Així que amb el matí perdut i amb una migdiada, no fos cas, la tarda se'ns plantejava amb dubtes. Un vent que intuïes faria la guitza, si estàvem a la platja, ha fet decantar la balança per fer una excursió al riu. El meu germà em va explicar que darrere el cementiri de l'Armentera hi havia un camí de carro que tot dret t'hi portava. Quan hem arribat dubtàvem si era allà, però hem vist un senyor amb la seva filla que anaven xops i hem pensat que devia ser allà. Una baixada d'aquelles de posar el cul a terra, un camí amb pedres de riu ideal pels turmells quan vas en xancletes (sort que no ha passat res) i molts bitxos ens han acompanyat fins a la vora del riu. En Xavi i l'Arnau, els valents de casa, són els primers que han posat els peus a l'aigua. Ells haurien volgut tirar-se de seguida, però era massa freda. Era tan freda l'aigua que et feien mal les mans quan les tenies sota aigua. Però no ha estat motiu suficient per a no banyar-se. Tots ens hem refrescat de valent.
Banyar-se al riu té allò de misteriós que fa patir. Diuen que hi ha uns remolins que et xuclen i et deixen sota l'aigua i ja no en pots sortir. Potser per això m'he passat l'estona vigilant de prop els nens (els 3). Després hem llençat pedres planes perquè rebotessin i finalment hem marxat perquè els mosquits començaven a fer de les seves.
En Xavi ja volia tornar cap a casa, ell encara té al cap la rutina de l'horari laboral, però l'he convençut que podríem anar a la platja de la gola on el riu es troba amb el mar i on a la mare li agradava anar. Avui feia llevant, per això hi havia molts pescadors.
Trepitjar la sorra i sentir la humitat als peus és una sensació tan plaent que he tancat els ulls uns instants per a poder gravar la sensació en el meu cervell.
Hem jugat, ens hem banyat i ens hem quedat a veure la posta del sol que il·luminava el riu. Hem marxat quan ens quedàvem sense llum i amb por de no trobar el camí de tornada.
Sense cap mena de dubte tornar a l'origen ha estat una decisió encertada, almenys en aquest primer tram de vacances.
Tornar a l'origen és una bona manera de començar les vacances perquè representa endreçar les emocions. L'any passat ja vaig ser conscient que unes vacances sense mar és com un dinar sense postres. Sents que et falta alguna cosa per més tip que estiguis. I us he de dir que si no fos per l'estimada Tati, no sé si hauríem aconseguit venir. Ella ens deixa un pis sobre el seu restaurant –ara faig la promo- Can Parera. És a Viladamat i la seva especialitat són els arrossos. Són tan espectaculars que fins i tot Time Out se'n va fer ressò.
Cada dia, a més a més, del pis, baixem a esmorzar al Restaurant. Fan esmorzars de forquilla, però nosaltres amb un cafè amb llet i una mica de pa de pessic fet per la Reina, ja en tenim prou. La Isa sempre és a punt, amb un somriure, per preguntar-nos amb el seu accent andalús: Qué, cómo habeidormío?
Així que sortir de casa a fer alguna activitat ens costa. Són tan amables que sempre allarguem les converses de l'esmorzar amb alguna conversa.
Després vam decidir avançar amb els deures, ja que volíem fer una excursió d'un dia i així ja estarien fets, clar. I mentre, en Xavi i jo, fèiem el guió per la presentació... tatxan... de les havaneres de l'Escala. Si la meva mare fos viva, li hagués fet tanta il·lusió!!! Crec que és de les coses que li agradaven de veritat. Potser per això quan en Xavi em va dir que li havien demanat, vaig sentir una fiblada d'emoció. Dijous, dijous... ja us explicaré que tal.
Així que amb el matí perdut i amb una migdiada, no fos cas, la tarda se'ns plantejava amb dubtes. Un vent que intuïes faria la guitza, si estàvem a la platja, ha fet decantar la balança per fer una excursió al riu. El meu germà em va explicar que darrere el cementiri de l'Armentera hi havia un camí de carro que tot dret t'hi portava. Quan hem arribat dubtàvem si era allà, però hem vist un senyor amb la seva filla que anaven xops i hem pensat que devia ser allà. Una baixada d'aquelles de posar el cul a terra, un camí amb pedres de riu ideal pels turmells quan vas en xancletes (sort que no ha passat res) i molts bitxos ens han acompanyat fins a la vora del riu. En Xavi i l'Arnau, els valents de casa, són els primers que han posat els peus a l'aigua. Ells haurien volgut tirar-se de seguida, però era massa freda. Era tan freda l'aigua que et feien mal les mans quan les tenies sota aigua. Però no ha estat motiu suficient per a no banyar-se. Tots ens hem refrescat de valent.
Banyar-se al riu té allò de misteriós que fa patir. Diuen que hi ha uns remolins que et xuclen i et deixen sota l'aigua i ja no en pots sortir. Potser per això m'he passat l'estona vigilant de prop els nens (els 3). Després hem llençat pedres planes perquè rebotessin i finalment hem marxat perquè els mosquits començaven a fer de les seves.
En Xavi ja volia tornar cap a casa, ell encara té al cap la rutina de l'horari laboral, però l'he convençut que podríem anar a la platja de la gola on el riu es troba amb el mar i on a la mare li agradava anar. Avui feia llevant, per això hi havia molts pescadors.
Trepitjar la sorra i sentir la humitat als peus és una sensació tan plaent que he tancat els ulls uns instants per a poder gravar la sensació en el meu cervell.
Hem jugat, ens hem banyat i ens hem quedat a veure la posta del sol que il·luminava el riu. Hem marxat quan ens quedàvem sense llum i amb por de no trobar el camí de tornada.
Sense cap mena de dubte tornar a l'origen ha estat una decisió encertada, almenys en aquest primer tram de vacances.
