Sentir vergonya

Sé que alguns em direu que això és llei de vida quan acabeu de llegir aquest post. I probablement, és així, però no per això deixo d’indignar-me. Encara sort!

Avui en Patrik ens ha fet un passi de fotos de la seva estada a Burkina Faso amb la intenció de fer un reportatge sobre la Fundació Amigos de Rimkieta (FAR) que té el propòsit d’ajudar a desenvolupar a aquella miserable zona del planeta que només surt a les enquestes per ser el número 183 del ranking dels 188 estats més pobres del planeta.

Ha estat desolador i m’ha commogut l’ànima.

Rimkieta és una barriada d’Ouagadougou, la capital del país. En aquesta barriada viuen un total de 60.000 persones que ja saben, en el moment que neixen, que probablement no arribaran als 60 anys. Ell, en Patrik, ha pogut viure i sentir que la aspiració dels nens i les nenes d’aquell indret és tenir salut i poder netejar les cases dels homes blancs, que, naturalment, són rics, allà. I aquí la meva ànima s’ha esquinçat en dos trossos, mínim.

Foto: Patrik Herchl

Aquests nens no arriben ni al segon nivell de la piramide de Maslow. És a dir, es passaran la vida vetllant per tenir alguna cosa que posar-se al ventre i una feina, mínima, que els ho permeti. Això és tot. No els interessa res més, perquè no coneixen res més i perquè no tenen futur per a res més. Això és tot. I llavors, en Patrik segueix explicant que si els taxis són de fa 30 anys, que si les bicis són de fa 30 anys, que els camions són de fa 30 anys i que la majoria de coses que tenen és de fa mínim 30 anys. Probablement, perquè algú, commogut com jo, ha pensat que en aquell recòndit indret del món, hi ha algú altre que li farà servei el trasto vell. Però en el passi, sí que hi vèiem altres cotxes. Nous. Altrament, dels corruptes i dels blancs. Tots ells veïns d’un altre barri, és clar. On hi ha electricitat, televisió, wi fi, aigua corrent i fins i tot, piscines. Perquè, és clar, ha de ser difícil aguantar els 46 graus de temperatura mitja. És clar.

En aquest altre barri, el ric, hi viu gent d’altres llocs del món, fins i tot espanyols que, atrets per la baratíssima mà d’obra, es dediquen a explotar els pocs recursos que tenen. Ara, per ara, la descoberta de mines d’or hi ha portat nombrosos empresaris, que lluny de veure la necessitat de l’indret, només veuen la necessitat de la pròpia butxaca. Per les imatges i el testimoni d’en Patrick, no crec que hi reverteixin ni un duro del què han guanyat allà, en el desenvolupament de la zona i de la seva gent.  I això em sulfura. Com pot ser? En què ens hem convertit? Bé, de fet. No ens hem convertit en res que no fóssim, animals. Som animals i allò és la llei de la selva, o dit d’una altra manera, la llei del més fort. I ara per ara, els diners són els estrògens per marcar pit.

L’única esperança en l’ésser humà està en l’altra cara de la moneda. La d’una gent que, tenint tot el confort de l’Europa desitjada, l’abandonen per ajudar a aquells pobres marrecs sense altra aspiració que la supervivència. Això també em commou i em fa creure que l’ésser humà pot ser simplement generós sense esperar res a canvi i amb l’única satisfacció de rebre la gratitud d’un somriure després d’un bol de llet amb cereals i d’una carta escrita amb les poques paraules apreses per poder llegir el mínim per creure que hi ha món més enllà d’aquella terra, que segons el Patrik, fa olor de cremat.

-->

Teràpia en xarxa

En aquesta societat avesada al “tot bé gràcies”, costa de trobar el moment d’explicar que estic trista perquè se’m va morir la mare a les mans o preocupada perquè les coses a la feina no acaben de girar rodó o que necessito més estones de pau perquè el temps corre molt ràpid i sento que se m’escapa la vida sense adonar-me’n. 

Les noves tecnologies ens donen aquest espai que tot i no respondre a l’estereotip de la intimitat, representen, ja, l’espai vital d’abocador de males sensacions. Mirar a les persones a la cara mentre els expliquem un mal moment no és agradable. No ens fa sentir bé traslladar les penúries als altres. Potser perquè no ens agrada ensenyar la nostra pitjor versió o per allò de “prou pena té tothom”. Així que agafem el mòbil entrem a la xarxa i ens alliberem amb un missatge al facebook o al twitter o evoquem una imatge al Instagram.  N’hi ha que són explícits, n’hi ha que son el·líptics, però les xarxes s’omplen de missatges terapèutics creats a partir de les males passades de la vida.

Ens sentim recompensats amb una simple resposta o, fins i tot, amb un like. Potser per això les xarxes enganxen. Perquè representen ser l’espai vital que tot ésser humà necessita: el contacte.

I sí, és cert que no ens podem abraçar en persona, no podem fer petons a la galta vermella i humida del qui plora, no podem atansar el mocador de paper a aquell que ho necessita. No podem. Però sí que podem saber com estan. Podem mirar les xarxes per assaborir la nostra curiositat en vers els altres o saber com estan els nostres.

-->

I  si els vostres son opacs, sempre podeu mirar quina cançó escolten a l’spotify. Això dóna pistes de quin és el seu estat d’ànim immediat. Una oportunitat més per agafar el telèfon i preguntar: què tal com estàs? I saber que el “tot bé gràcies” només formarà part de l’entreacte del que escriurà a la xarxa més endavant.

Buff! 2016, un any que recordaré la resta de la meva vida.

Buff! Quin any! Si us he de dir la veritat és que fins que no s’ha mort la meva mare no he estat massa conscient de com passa la vida. De ràpid, vull dir. Des de fa 3 anys, crec, que faig un balanç del meu any. El faig públic i és una bona manera de repassar l’important de l’any. Del que és important versus el que no ho és. Aquest, doncs, ha estat un bon any per aprendre el que és important del què no.

També he hagut de veure com expirava l’últim alè, la mare, per adonar-me que la vida està plena de canvis i que s’han d’entomar de la millor manera que un sap. No cal exigir-se. L’ésser humà sempre és un animal d’hàbits que s’acaba acostumant al canvi, encara que costi. Així que no cal forçar-lo. Cal respectar-lo. I això que aquest any he canviat de feina per voluntat pròpia!! Però en el fons, aquest no ha estat un gran canvi. Total, treballo per a viure i viure no he deixat de fer-ho.

Ni tant sols m’he adonat com n’és d’important de perdre una part de mi mateixa, fins que no he perdut aquella part del meu ésser que es diu mare i que transpira per milions de porus de la meva pell. I això que aquest any he perdut la vesícula. Unes pedres em feien nosa. I la vesícula, doncs... què voleu que us digui. La vesícula no acaba de servir per a res. O això m’han dit els metges amb certa desídia.

Així que el 2016 serà recordat com un any important. Un d’aquells que no oblides. Com l’any que vas fer el primer petó, com l’any que vas començar la carrera, l’any que et vas casar, l’any que vas tenir el primer fill o l’any que va néixer la segona filla. El 2016 serà l’any que la mare va decidir marxar, ara sí, definitivament de la meva vida.

Els que em coneixeu sabeu que sóc una rara avis que creu en Déu, en el cel, en la bondat de les persones i la misericòrdia. Per això us dic que acabo l’any bé. Contenta. Encara que tinc la tristesa egoista que m’acompanya de la mort de la mare, estic feliç per ella. Ella estarà millor on és ara. En el fons, ella no suportava la idea de fer-se gran, així que li desitjo un bon viatge i que aprengui a viure de nou. Que li serà fàcil amb tots aquells que ella admirava i que han volat al seu costat, com en George Michael! Haha. Si sabessis que t’has mort el mateix any que la Muriel Casals, que en Bowie, en Prince, en Leonard Cohen (tantes vegades te l’havia sentit cantar) o en Manolo Tena... segur que riuries i em diries ¿veus? “El muerto al hoyo y el vivo al bollo”.

Aquest 2017, et faré cas. Miraré de treballar menys i gaudir més, encara que em costi. Procuraré dedicar-me només a allò que em faci feliç i espero trobar la pau que em permeti viure sense tu, però sense tristesa. I sí, no m’oblido, et dec un llibre.

Aprenent de ploramiques

I el cor se li estrenyia a mida que el somriure creixia. La seva generositat no li permetia deixar-se veure decaiguda. Ningú l’havia ensenyat a plorar i ja, a la seva edat, se li feia difícil buidar els ulls. Res semblava que l’afectés, res. Somniava tranquil·la i tot girava sense cap obstacle, però el cor se li empetitia, se li deformava i en aquell instant, aquell instant on les coses sembla que ja han tornat a lloc la guspira es va encendre dins el seu pit. Res era important, només que la vida se li escapava abans que deixar caure una llàgrima.

Un dia, el simple dia que hagués pogut marxar, va aprendre a plorar. Els ulls, d’un blau intens, supuraven llàgrimes petites que regalimaven galta avall, entre els plecs de l’haver viscut. El blau, ara més intens, s’entretenia a buscar alguna part nítida en la seva visió aigualida.

A la seva edat, tant havia fet, i ara quan el temps sembla una broma de mal gust. Quan les hores retroben la lentitud de la petjada jove, ara, sentia que res havia tingut sentit. Res no tenia més que allò que estimava i malgrat la seva raó, les llàgrimes que ara brotaven li demanaven que cridés, que clamés al cel que volia estar amb ells, els seus fills estimats. Aquells per qui va donar la vida. Però el crit era d’ofec, quasi no respirava i s’entretenia a teixir records mentre el cor bategava descompensat. Sentia un dolor punyent on les històries neixen. Però feia tant de temps que havia oblidat el sentir per por a fer-se mal que no va saber-se copsar el perill. I el cor es partí del dolor acumulat en el cervell. Si mai tornés a néixer... en una altra època...amb uns altres pares...amb uns altres dolors...amb unes altres històries...si fos, per un instant, això possible...

Per a tu Paquita. Mai és tard per aprendre, ni que sigui a plorar.

Torna, siusplau!

No ho puc entendre. No ho visc en persona i en canvi és intentar posar-me a la seva pell i el cor se m'esclafa en el puny que el prem sense pietat. I no em puc fer a l'idea de com es pot sentir i de les preguntes que li trastoquen el senderi. Per què ella? Per què a mi? I sense gana ni ganes de viure m'imagino que segueix vivint amb l'alè que li dóna l'esperança i només amb l'instint de supervivència que té com a mare. I es pregunta per què no ha estat capaç de transmetre-li l'amor cap a ella mateixa, per què no ha estat capaç de fer-la créixer en l'autoestima i per què? Per què un altre vegada? Per què ha tornat, la vida, a sebar-se amb ella? Per què no pot deixar de viure, que és el que voldria en molts moments... Per què? I plora, plora perquè l'ànima se li trenca en bocins desgarrats a cops de singlots. I intenta mantenir la fe, l'esperança... Més preguntes li volten en una altra direcció: quants dies podrà aguantar sense menjar, sense una mica d'aigua... no molts. I resa allò que havia oblidat i es dirigeix amb un Déu Meu a Aquell que tan se li'n donava. Oblidat i ara tan necessitat. I espera rebre la calma on no hi ha consol. Intenta aparentar normalitat i en el fons del seu cor només hi ha desesperació. No sap si podrà amb això, no ho sap. Però què li queda? Ha de seguir perquè l'exemple és important per la seva filla. Ha de fer-se forta i que ella vegi que no defalleix. Ha de ser valenta perquè ella ho pugui veure i se n'empalti. La seva filleta. La seva pobre filla... Espera que torni i espera abraçar-la i espera plorar amb ella i espera estimar-la amb la seva maleïda malaltia perquè ella és carn de la seva carn. Una mare pensaria tot això i patiria tot això si la seva filla marxés. Només desitjo que les filles del món que marxen de les mares ho llegeixin. Perquè el dolor és massa gran per tot l'amor que guarda una mare per elles.