2on dia de vacances: TOT ALLÒ QUE ES COMENÇA S’HA D’ACABAR

Aquesta és la màxima d’avui. Els nens s’han llevat tard i hem començat el tema deures d’estiu. La Martina no tenia el dia, així que després de 3 pollastres, ha aconseguit acabar les tres pàgines d’avui. L’Arnau encara ha trigat una mica més. Suposo que el fet que les fotocòpies dels deures i de la sopa de lletres estesin malament hi ha ajudat. Així que el matí ha estat per alimentar el coneixement. Vam començar les vacances i les hem d’acabar amb els deures fets.

Després de dinar hem intentat fer migdiada. La primera des que sóc de vacances. No recordava com n’és de desagradable tenir aquella soneta de migdiada i no poder aclucar l’ull més de 10 minuts perquè ja estàs xopa de suor. I això és el que m’ha passat. La família dormia i jo... jo no. Sort que vaig endur-me el llibre que estava llegint a Barcelona entre trajectes a la feina. La noia del tren, es diu. El llibre és espectacular, tot i que no tant per la prosa o per l’acurada descripció dels fets, sinó per la història escrita en forma de dietari. De veritat, estic d’acord amb l’Aimerich que és una gran novel·la. Amb 30 minuts he fet net. Me l’he acabat però sense enyorança. És el que tenen els thrillers, que angoixen i et captiven però descanses en acabat.

El dia anava d’anar acabant coses, així que els peixos de la nevera ens han donat la pensada. Aquest peix necessita acompanyants si volem que sigui un àpat. O sigui que hi hem tornat. Hem carregat les canyes i ens hem plantat a les 19 h a la platja. Hem hagut d’esperar que marxessin alguns banyistes i ens hi hem dedicat en cos i ànima fins les 22h. Resultat: 2 peixets ( no en sé la classe). Així que demà els cuinarem.  Sort que n’hem pescat 2 mes i ja en tenim 4 en total que si no demà hi hauríem de tornar. Deu ser qüestió dels homínids, perquè el que ahir em va semblar bastant bé, avui em semblava excessiu. Sort que la intendència ha quedat resolta passant pel Bon Preu.

Quan hem arribat a casa en MacGyver, el nostre gat petit, ens esperava miolant i fent-nos festes. En MacGyver és un felí que es comporta com un gos. Et ve a rebre quan arribes a casa i et dona una peça perquè li tiris i te la torna, per exemple. Aquí a Torroella és feliç perquè surt quan vol i té animalons amb què distreure’s (un dia ens va caçar un ocell i de tant content que estava el va passejar per tot l’apartament tirant-lo enlaire aviam si tornava a volar, l’infeliç), no sé pas com ens ho farem per tornar a tancar-lo entre les quatre parets de casa de Barcelona. Però ja hi pensarem quan arribi el dia. Quan s’acabin les vacances.

1er dia de vacances: INTENDÈNCIA

El primer dia de vacances oficial passa per omplir la nevera. Així que ens hem llevat tardíssim i com que el primer és el primer hem decidit fer deures. L’Arnau i la Martina han començat a posar oli a un engranatge un pèl rovellat. De fet, fa una setmana que en Xavi es baralla amb els nens per intentar posar al dia els deures d’estiu i és que entre casals, oblits i estances amb els avis anàvem francament malament. Avui batallava jo mentre en Xavi ha decidit posar-se a fer el manetes. Mira que això de fer el manetes no li agrada massa, però noi. Sembla que és arribar a l’Empordà i s’empalta de ves a saber i forats per aquí, pols per allà, gats estressats i tatxaaan: Ja tinc un penjador per estendre la roba. Orgullós ell i jo encantada, malgrat tot.

Això ha fet que la intendència s’anés posposant. Hem sortit de casa decidits a anar a comprar. Així que hem estat al cotxe ens han vingut ganes de posar-nos en forma. Tota una paradoxa. I en comptes d’anar a comprar menjar ens n’hem anat a comprar els bastons de caminar. Aprofitarem els dies de vacances per fer una mica d’exercici, hem pensat. O sigui que cap al supermercat més petit que una triatló. Abans d’entrar ens hem adonat que ja eren passades les dues del migdia i com que entrar al paradís de l’esport comporta perdre hores sense saber com, hem decidit entrar al McDonald’s del costat. De fet era un Mac Auto però hi hem entrat igual. Els nens encantats i nosaltres, també. Així no havíem de cuinar! Sempre hem pensat que unes vacances de veritat són aquelles que no t’obliguen a cuinar, o a netejar o sortir a comprar... però què hi farem. Preferim allargar les estades i tenir menys luxes.

Una vegada al centre comercial de l’esport hem vist desaparèixer els nens com si haguessin entrat en un xiquiparc. Passàvem els passadissos i al fons els veiem patinant, o jugant a pilota. Normalment una situació així m’incomodaria però després de veure dos ganàpies d’uns 40 anys fent un partit de ping-pong he pensat que allò que feien els meus era un mal menor. Per cert, avui he estat conscient que no hi venen el mateix en el centre que tenim a Barcelona que el centre de Vilatenim. Us ho prometo. Ho he vist quan he divisat un lineal d’uns 30 0 40 metres dedicats a l’apassionant món de la pesca: hams, ploms, mosquetons, fils, esquer, canyes, carrets, bosses, capses de pesca, fins i tot hi venen cucs!!! ESPECTACULAR

Així que pensant en allò de ara que ja estem a aquí i allò de més val que els nens aprenguin a valorar el que mengen, ens hem comprat dues canyes i un mini equip de pesca amb el mínim necessari per sortir a les 18:30 amb la promesa de passar per la platja abans d’anar a sopar. “Als Sants i als minyons no els prometis si no els dons”. Doncs què podíem fer? Anar a comprar menjar? Doncs com si d’homínids anés la cosa hem decidit estrenar avui mateix el material que ens hem firat. Els cucs, com sempre, agafats a trenc d’ona a la sorra. Mentre els nens es banyaven en Xavi agafava cucs i jo muntava les canyes. La meva mare me’n va ensenyar i crec que, en el fons, és la part que més m’agrada de la pesca; el muntatge. Perquè la paciència no és el meu fort.
 

Als 5 minuts de tirar la canya ja teníem una senyora orada a la galleda. La cosa prometia amb un segon peixell que ha mort en treure-li l’ham. Així que l’ànim ens ha ajudat a aguantar fins quasi les 22h. Llavors, sense llum. Hem decidit marxar contemplant les estrelles que des de la platja de Sant Pere Pescador es veuen precioses. Havent pescat massa poc per sopar els quatre, hem acabat el dia amb uns bikinis i amb la promesa que demà, tornaríem a sortir a per la intendència. Com si avui no ho haguéssim fet.

De murs a lamentacions

Fa anys, concretament 26, a casa estàvem molt pendents de la televisió. Jo només tenia 13 anys, però per la intensitat i alegria com es mirava una notícia com aquella, vaig intuir que devia ser alguna cosa gran. S'assemblava a aquell de "A la ville de..." que havíem viscut tres anys enrere. Però llavors, vàrem esclatar de l'emoció. En aquest cas, al 89, l'emoció era més continguda.

La veritat és que veient la TV no puc dir que fos massa emocionant. Veiem picar un mur i tot de gent, amb un aspecte molt punk, saltar-lo. Després hi havia gent del carrer que plorava i que se'n duia trossets d'aquell mur. Tampoc sabia per què. Malgrat que tenia tantíssimes preguntes a fer, era millor callar. Ja hi havia hagut massa sssht!

Les imatges eren bastant repetitives i a còpia de veure-les vaig entendre que la importància no era que es destruís el mur, sinó el mur en si i m'explico. El mur, segons deien, havia dividit realitats i famílies. Després de la Segona Guerra Mundial una ciutat es partia en 2. Sense explicació o millor dit, sense major explicació que allò era el mal menor d'una crisi diplomàtica i la possibilitat de tornar a entrar en guerra. Europa havia quedat malmesa després de més de 5 anys de bombardejos i uns quants milions de morts (que es diu ràpid). Així que dividir amb un mur una ciutat tampoc era massa cruel.

La crueltat, però, esdevindria després quan el progrés d'una part de la ciutat contrastava amb la misèria de l'altra. Per això era important tirar a terra el mur. No era just que a banda i banda d'una paret custodiada per militars hi hagués membres d'una mateixa família amb realitats tan diferents. Europa havia fet un pas de gegant arribant, amb diplomàcia, a enderrocar la maleïda paret dels despropòsits.

I avui, concretament 26 anys després, rebo amb incredulitat una notícia. Arran de la mort d'un immigrant anònim i sense nacionalitat que volia arribar a la Gran Bretanya sota els camions que fan el trajecte del Canal de la Mànega, surt a la llum un fet que em posa els pèls de punta. Volen aixecar un mur a Calais perquè és entrada de molts immigrants que fugint de la misèria, la fam, les guerres i la crueltat arriben extasiats on el somni, només per uns moments, és possible. Un mur que serveixi per evitar que els immigrants anònims que comencen a ser nòmades tinguin una oportunitat.

Ara, sí que no entenc perquè vam celebrar fa 26 anys la caiguda d'un mur que era el símbol de la pau i de la fraternitat si n'estem construint d'altres. Potser encara sóc massa jove per entendre moltes coses. O potser sóc massa persona per voler entendre moltes coses.

Hauria pogut marxar

Devia ser el 1999. A la Universitat van convocar les beques Erasmus. La Cat Otey ens feia la prova. El fet de ser la responsable d'anglès de la carrera hi devia tenir alguna cosa a veure. La prova d'anglès no la vaig passar però vaig poder optar a anar a altres països. Al cap d'uns dies d'aquell examen van penjar les llistes de les beques i bingo! M'havia tocat. Com ja suposava no aniria a cap país de llengua anglesa, però la Cat em coneixia (també era la professora d'expressió corporal, assignatura que vaig agafar de lliure configuració) i sabent de la meva il·lusió per l'aventura de marxar em va donar la beca per anar a Bolonya, Itàlia. Ella sabia que allà, la meva capacitat per les llengües llatines i la meva gran capacitat de socialització, em permetrien adaptar-me al canvi amb facilitat.

Els dies van anar passant i no entregava la documentació necessària per a la beca. En Xavi m'ho recordava i jo li deia que si, que demà. Però demà sempre va ser demà i la data màxima la vaig deixar escapar per l'endemà.

Probablement la meva il·lusió es va anar apagant a mesura que vaig tocar de peus a terra, de fet de peu a terra, perquè l'altre estava acabat de operar. Potser als 24 els nois de la meva edat anhelen la llibertat que la família no permet, que la convivència no permet. Per circumstàncies que no venen al cas, jo ja feia anys que ja gestionava la meva llibertat, que havia après a no dir bona nit a ningú, a no despertar-me amb ningú i a haver de fer front a la meva fòbia a les cuques tota sola. La meva vida ja havia arribat al confort després de capgirar-se i això, el confort, era tan agradable. Potser per això o per por el cas és que no vaig agafar l'avió i no vaig treure els bitllets i no vaig fer les maletes i no em vaig acomiadar de ningú amb llàgrimes als ulls com si mai més ens haguéssim de tornar a veure. Simplement vaig deixar escapar l'aventura. Aquella que anys enrere havia desitjat amb molta força, quan vivíem tots junts i jo necessitava sortir i esbargir-me com qualsevol altra noia adolescent. Però ara ja no. La por em va paralitzar, em va neutralitzar les ínfules d'aventura i em va deixar asseguda al sofà de casa. Sense saber perquè allò era molt més agradable que marxar. Que aventurar-se al desconegut sense saber si trobaria feina per mantenir-me, si tindria diners per allotjar-me a qualsevol lloc o si el meu genoll no em donaria cap mal de cap a més de 2000 km de la meva seguretat.

Des de llavors, ara deu fer uns 16 anys, no deixo de pensar que hagués passat de veritat si hagués marxat, si hagués fet la maleta, si hagués sortit de la meva zona de confort per voluntat, si m'hagués afrontat als problemes per tal de trobar-ne una solució.

Ahir vaig tenir una sensació que em va fer pensar en això. Raül Romeva ens convidava a l'aventura de marxar, de sortir de la nostra zona de confort. Sí, és veritat que només ens va parlar de les virtuts del viatge, però em sedueix. Em va seduir. Sé que aquest viatge pot ser definitiu i per sempre. Però us asseguro que quedar-se amb la sensació de no haver aprofitat l'oportunitat em persegueix cada dia des de fa uns 16 anys i no vull això pels meus fills. Ells es mereixen una mare valenta capaç de viure una vegada més l'aventura de la maternitat, tot i que, en aquest cas, no la portarà dins. Simplement la trepitjarà. Visca Catalunya, lliure.

"No sé com et deixes enredar"

Sempre he tingut la sensació que la meva capacitat d'ajudar als altres, comprometre'm desinteressadament amb projectes o històries diverses era, en certa manera, un defecte. Als ulls dels altres sempre hi ha un "no sé com et deixes enredar" o un "la gent fa de tu el que vol". I probablement és així, però és que a mi m'agrada deixar-me "enredar" i en certa manera també m'agrada que la gent sàpiga que pot comptar amb mi. Ben gestionat no és un problema, pensava. Però davant la crítica sempre hi ha el dubte. Així quan fa 3 anys em vaig decidir a col·laborar activament amb la societat a través d'un partit polític em vaig convertir en el punt de mira de molts... per no entrar en el moment que van saber que el partit triat era Unió.

La veritat és que entrava convençuda que el partit, fonamentalment parlant, era el que més s'esqueia. Vaig llegir-me els estatuts i vaig escoltar atenta la necessitat que tenien de fer una regeneració, a poc a poc, de la gent de partit i hi vaig entrar. Potser per intuïció o potser algú s'estava aprofitant de la meva bona predisposició, el cas és que no em volia quedar amb el dubte. La vida, al cap i a la fi és un conjunt d'experiències viscudes i no hi perdia res per tastar. Estar dins o fora, en aquells primers mesos, no era massa diferent. Vas entenent què vol dir formar part d'un partit a base de reunions, comitès, assemblees i de sentir parlar gent que té els mateixos defectes que tu. Des de dins he viscut dues eleccions que m'han donat una experiència i una perspectiva del que vol dir fer política, ni que sigui la de ras de terra. És difícil explicar que de gent que fa política n'hi ha que no van en corbata, n'hi ha que realment volen i creuen que poden aconseguir un món millor. I sí, també hi ha els que s'hi volen guanyar la vida, ni que sigui per hores de dedicació i n'hi ha que simplement volen viure bé. Però no és la majoria, són els que més es veuen.


I se'm feia difícil defensar això fins que un grup de valents decideixen dir prou. Decideixen que el rumb de la política, el sistema que coneixem, ha de fer un tomb. Necessita reconvertir-se i estar més a la vora del poble al qual diuen representar. I s'ha de ser valent per exposar-se a una forma nova de fer política on no hi ha jerarquies establertes i on tothom hi és per igual. Potser un país nou, reclamava una nova forma de fer política. I m'hi torno a sumar. Per què necessito saber on em porta aquest camí, perquè confio que això pot ser una gran cosa, una d'aquelles que s'escriuen en els llibres d'història. Perquè vull seguir enredant-me en tot allò que em diverteix i em fa bullir la sang.

Ahir va ser un dia qualsevol, un diumenge de platja per a molts. Per a nosaltres, els Demòcrates de Catalunya, va ser un dia diferent. Va néixer una nova formació que, com si fos un fill, li desitges salut, molta salut perquè visqui molts i molts anys. Tota una vida al davant.

Benvinguts al món!

www.democrates.cat

Cicatritzant

L'altre dia vaig enxampar un home que em mirava les cames mentre tornava a casa en metro. Us asseguro que no va ser perquè fossin boniques. A jutjar per la cara de curiositat amb la qual em mirava, més aviat penso que li devia donar voltes a com carai puc tenir tantes cicatrius i engrescat amb el pensament segur que ha construit una història com a causa: que si un accident de moto, per això va ara en metro, que si aquesta operació li van fer a en Joan que es va trencar noséquè, que si segur que va ser esquiant... 

Normalment, quan em miren les cames, sí criden força l'atenció, hi ha un moment que segueixen la mirada fins la cara, per veure què m'escau millor. Jo faig metre i mig i no sóc precisament atlètica, i això els despista. Però hi va haver un temps...

Les meves cicatrius són boniques perquè em recorden com d'excepcional sóc, i no ho dic per xulejar o fer-me l'interessant. Us ho explico. Quan era petita, posa'n que en tenia sis, vaig iniciar-me en el joc de la pilota. Tenir un germà gran i voler estar amb ell tot el dia, és el què té. Així que com si fos una obra de caritat, els nois de la colla em deixaven jugar. Especialment quan en l'altre equip n'eren més. Així, com a mínim, feia bulto. Al principi donava més patades que en Pepe. Evidentment no podia jugar com a davanter, ni com a extrem, ni com a central (tampoc les posicions estaven molt assignades al 6,7,8,9,10 anys). Ser nena i tenir 6 anys, vol dir accepta que et deixen trepitjar el terreny de joc com una victòria. I això va començar a construir el meu caràcter. Vaig acceptar quin era el meu lloc, vaig insisitir per jugar cada vegada, vaig haver de demostrar més que ningú que passar-me la pilota també podia ser una opció. 

Vaig anar creixent i jugant i millorant i rebent moltes patades, les patades dels nens no es noten gaire però la dels adolescents... Aquestes ja feien mal, però seguia jugant. M'encantava la sensació de fer-ho tan bé com que per algún homenot insensible et digués: bon intent, o ben jugat...llàstima. 

Mai vaig tenir la sensació que no en formava part d'allò. Mai. Jo simplement volia jugar a futbol i hi jugava. Era una qüestió d'actitud. Si ningú espera res de tu, tot el que et queda és sorprendre en posititu. 

Recordo un dia que alhora de fer els equips no em van deixar l'última. Us prometo que aquella sensació va ser excepcional. I quan vaig parar un gol de "canyardo" fent de portera (sempre hi ha els que són cruels i saben de la feblesa dels altres) perquè no em vaig arronssar (encara que tenia la cuixa ben vermella i moltes ganes de plorar) i els del meu equip em van felicitar.... Extraordinari.

Potser ara, que una noia jugui a futbol és una cosa més normal, però fa 30 anys era una raresa que només afectava a un parell de noies per generació i entorn. Per això quan jugava a futbol amb noies (sempre hi ha un primer dia) em convertia amb el Mesi de l'equip i això era com un reconeixement, però perdia l'al·licient que tant em motivava. La sensació de repte i de superació s'esfumava amb els elogis que em propiciaven. 

I un dia vaig ser conscient que el cos humà és fràgil i es trenca. I com no podia ser de cap altra manera, com els millors jugadors del món em vaig lesionar. Un lligament creuat, un menisc, un mal doctor i unes quantes recaigudes m'han ocasionat 7 operacions als genolls.

Sí senyors del metro. Les meves cicatrius són la conseqüència de jugar a futbol. Sí senyors del metro, les cicatrius d'aquesta noia que veieu, són a causa de voler jugar, voler adaptar-se, voler ser part de l'equip, de superar-se, de voler aprendre i de no voler arronssar-se, ni que sigui per orgull. De no entendre el no de perquè no i de no acceptar que la condició femenina és única, diferent i decorativa.

Ara tothom parla de la paritat i la dona comença a estar a tot arreu. Al costat dels homes, amb càrrecs directius, i lluitant per ser considerades com un més. Fa 30 anys l'excepcional era ser noia i jugar a futbol pel què significava. Per això quan em miro les cames impossibles estèticament, jo hi veig tot un camí, una carrera i una forma de ser. Per mi, excepcional.

PD: aprofito l'ocasió per donar les gràcies als doctors, Cardoner, Mendoza i l'inestimable Doctor Pérez Núñez. Sense ells no sé si hagués pogut jugar tornar a jugar a futbol, ara amb els meus fills!

De la platja a l'oficina

Fa uns dies que em moc en transport públic i camino més per Barcelona (és el que té veure's amb Bikini després de 10 mesos). Cosa que m'apassiona, que em permet badar i que a més a més estimula la meva creativitat. Si bé és cert que l'onada de calor ens fa més propensos a escurçar les mànigues, també ho és que no es pot anar a tot arreu vestit com si anéssim a la platja. I això és el que veig cada dia, centenars de persones que vesteixen com si fossin de vacances i tornessin de la platja. A veure, que no sigui que tothom està de vacances i jo no!, us preguntareu, però no, no. Que m'hi he fixat i fins i tot m'he permès el luxe d'escoltar converses de gent que va a la feina ensenyant l'aixella peluda!
I dic jo que, malgrat la calor, entre anar amb americana o amb samarreta imperi hi ha una gamma de colors, i que no cal que tothom ensenyi els peus, de veritat que no. Per no parlar de la gent que no deu tenir mirall a casa per anar amb uns shorts tan shorts que deixen al descobert el plec del gluti. És clar que el cul amb un mirall és difícil de veure-se'l.
La moda i els convencionalismes sempre han anat de la mà, això deu voler dir que ara estem vivint un moment on el convencionalisme és semblar transgressor i la moda hi deu ajudar, perquè si no, no ho entenc. Una cosa és relaxar-se en el fet de vestir i l'altra cosa és anar a la feina amb pijama.

Ni que sigui per autoestima... vestim-nos.