I ha tornat a passar. Tornem a
veure’ns un any més tard i sembla que no hagi passat res en els últims 364
dies. Res a canviat i sents que ahir els vas veure. Acompanyant els nens o fent
un cafè ràpid al Gufo. I malgrat la distància, posa-hi dos escoles més enllà,
seguim essent amics. No sé massa com es jutja si una amistat és o no bona. Però
ells ens fan sentir a gust, simplement, encara que no sempre és simple. Per
això quan ahir en Michael ens va trucar ens va fer molta il·lusió. Avui hem
anat a veure’ls al seu apartament de l’Escala. Des de casa dels Corell Ubach es
pot veure el port i els vaixells que ell anhela navegar. Els mateixos vaixells
que ella tem pels marejos que pateix només posar-hi un peu. Però la piscina els
uneix i ens ha unit a tots. La calor apretava de valent i l’aigua procurava refrescar-nos,
però a estones, ni així.
Els nens s’ho han passat molt bé
i han gaudit de la seva amistat que, encara que és d’any en any, guarda una
tendresa difícil d’explicar. És bonic veure com estima un nen. Què fa, com
mira, què diu, com actua... és diferent a com estimem els adults. Ells són
transparents i no amaguen desig, només estimen i gaudeixen del moment. I riuen
i es diuen confidències i mengen xuxes d’amagat i canten i ballen i ens
ensenyen una coreografia quasi improvisada amb una mescla d’orgull i vergonya i
s’enfilen l’un sobre a l’altre a la piscina com si fossin castellers... i es
diuen adéu amb les galtes vermelles i sense fer-se petons, és clar, però es
miren amb complicitat i amb ganes de més.
Cansats de tant entrar i sortir
de l’aigua hem anat cap el centre de l’Escala. A les 20:15 tancava el servei de
préstec a la biblioteca i tenia encarregat la meva última adquisició
novel·lesca, Memòria d’uns ulls pintats de Lluís Llach. El trànsit ens ha fet
arribar quasi tard però he saltat del cotxe i he corregut per la plaça com si
dins de la biblioteca hi regalessin alguna cosa. De fet, sí que en regalen.
Regalen records, històries, contes i imaginació. No és poc.
En Xavi ha donat voltes i més
voltes i més voltes amb el cotxe, fins que jo ja sortia amb el tresor sota el
braç. M’ha carregat de nou i després de més voltes i molt de cansament hem
decidit no anar a veure les havaneres. No teníem cos per a res més que anar a
casa, sopar a quarts de 22h i asseure’ns a veure la televisió esperant agafar
la son.
Avui he sentit que estava de
vacances. Gràcies Michael, Natàlia, Clàudia i Carla.
PD: La Dolça és una gata
domèstica i tranquil·la. En MacGyver és un gat inquiet, dòcil i molt curiós.
Ara a la tarda ha sortit a fer el vol i encara no ha tornat, no crec que canviï
asfalt per sofà. Tornarà.
