La mestralada ho ha deixat tot més fred de lo normal, així
que navegar no ens venia massa de gust. Normalment, quan a Cambrils fa mestralada
la mar està quieta, però no ahir. Així que va ser un dia de dedicació a la
plàcida activitat del jeure i del cultiu de la lectura. Us podria dir que no vàrem fer res i seria
veritat, però encara i així, això és estar de vacances.
Pel matí vam dedicar-nos a decidir què fèiem però amb poca
fortuna. Entre les hores mortes, vam rebre un missatge. Teníem visites! Quina
sorpresa i qué oportuna. En David Arboix que és el responsable del curs de 5è
del Club Daumar, on va l’Arnau a fer extraescolars, feia parada a Cambrils i no
va dubtar ni un segon en venir a veure’ns. Àvids de notícies fresques, el vam
esperar amb impaciència. Vam preparar un vermut (us he de dir que era de
Vilassar de Mar i no de Reus, com per aquí és costum), unes olivetes i com si
fóssim les Teresines, S.A vam disposar la taula i les cadires, distribuint on
seuríem tots.
El David, també fa vacances on tour. Així que ens va
explicar la seva experiència a Oxford. Hi ha persones que quan expliquen els
seus viatges, entre entregats i emocionats, impregnen de desig cap a la
destinació en qüestió el cap de les persones que l’escolten. Aquest era en
David. Pel volum de detalls que ens va donar, era fàcil imaginar que havia
quedat corprès del destí. També li vam explicar la història que s’amaga darrera
del destí turístic de Cambrils. Bé, el Jaime i l’Emi, que en són els
responsables, són els que li van explicar. També va haver temps per repassar
les fotografies (malgrat l’uff quin rotllo d’en Xavi) de l’últim viatge amb
barca a ses illes que van fer els meus sogres el passat mes de juny.
Després de la visita i saciats per una estona, vam dinar i
ens vam dedicar als deures. Maleïts deures, són el moment del dia que el sol de
l’alegria es pon. Ni ells en tenen ganes, ni estan pel què haurien d’estar, ni
nosaltres sabem com afrontar-ho sense perdre la tarda darrera de la fatigosa tasca
del magisteri casolà. És clar, que a hir, varen avançar deures perquè l’endemà
era dia de festa. L’aniversari de la Martina.
Mira que néixer el dia 11 d’agost... a qui se li acut. Doncs
a ella o a mi, segons es miri. L’atzar fa que la petitona de casa, que enguany
en fa 9, sempre vulgui fer una festa amb amigues sabent que no és possible. El
23 de juliol ho vàrem celebrar en família, ja que la Martina i l’Helena,
cosinetes, havien de néixer el mateix dia 11, però les circumstàncies van fer
que l’Helena fos una miqueta precoç i naixés el 22 de juliol. Així que vàrem pensar que aquest any no es
posaria trista pensant amb les seves amigues. Però no. Així que m’he llençat a
la piscina i he demanat a les mares que m’enviïn un vídeo felicitant a la
Martina i ja n’he rebut 11, o sigui quasi mitja classe. Crec que fliparà.
Comprar-li alguna cosa a la Martina és del tot inútil. Ella
és feliç amb les experiències, però com que a casa no parem, també es fa
difícil dedicar-li una activitat que no hagi fet encara i que estigui a l’abast
de la butxaca de l’autònom.
Després d’una migdiada que m’ha agafat per sorpresa
i a deshora mentre llegia, he començat a perfilar un regal que estava segura
que li agradaria. Les sorpreses a la Martina no li agraden (això d’esperar no
està fet per ella) així que hem decidit asseure-la en un banc del passeig i
demanar-li si ens podria donar una pista sobre el què li faria il·lusió. Primer
ha dit un passeig en moto d’aigua (havia parat les orelles mentre ho comentàvem
com a possibilitat), després un no ho sé. Jo li he dit que tenia una idea i que
potser li agradaria i que si volia que li digués. Ella ha dit que sí i llavors
ho he deixat anar: voldries una caricatura teva feta pels artistes del passeig?
--Això estaria molt bé!-- Ha contestat.
Ja ho teníem. Així que hem anat a fer-li i li hem dit que no
podria veure el resultat fins que no en fes 9, o sigui l’endemà. Al principi ha
dit que sí, però després, a mida que l’anaven pintant i tothom s’ho mirava ella
també volia veure-la. Ens ha costat, però ho hem aconseguit.
Amb el regal sota el braç, els caramels pels cosins grans
que veurem demà i els globus per fer festa, hem anat a menjar un Frankfurt.
En Miquel, fa 49 anys que té una parada davant del mar on
serveix frankfurts i hamburgueses a l’estiu. A l’hivern fa de camioner, això
vol dir que quan ha vist en Xavi s’ha rendit als seus peus. Li ha fet tanta
il·lusió que ha volgut ser ell qui ens servia. En Xavi, en agraïment, li ha
donat corda i li ha explicat tots els secrets que es poden explicar sobre la
radio i li ha fet la conyeta. És tan agraït, en Xavi. No sé si jo ho portaria tan bé com ell. Però
ell sempre diu, que si aquesta gent no l’escoltés, a casa no tindríem pa per
menjar. Així que a casa tots som amables amb tots els fans. Ens hi va el pa.
Acabem el dia amb unes classes improvisades de country al passeig. Primer, la Martina i jo, després l’Arnau
i en Xavi, ens hem deixat endur pel ritme de l’oest i ens hem posat en fila al
costat dels professionals i hem fet algunes passes. La Martina ha trobat el
ball que li agrada. Diu que en vol fer a Barcelona com a extraescolar...hahaha.
Tornant cap a casa no ens hem pogut resistir als gelats d’en
Sirvent. Artesanals i boníssims. Havíem d’agafar forces pel dia de demà que,
segur que tenint a la Martina de protagonista, es preveu intensíssim.
