Avui em tocaria parlar de política, doncs vàrem anar a Reus
a presentar la campanya en favor del sí al referèndum amb els companys Democrates
del Baix Camp, també parlaria de Reus i de les seves botigues, en Gaudí, el seu
vermuth i la seva calidesa. No podria deixar de parlar de la visita a Calafell,
a veure els nous amics, que de la mà de la Nuni, novament, vam conèixer a la
festa dels 40 anys. Sense cap mena de dubte aquest seria el relat del merilanding
si res del què ha passat, hagués passat. El terror s’ha afegit a les meves
vacances per l’escletxa de la inòpia i de la plàcida vida de l’estiueig i això
ha mogut tot el meu ésser. I en aquesta ocasió per dues vegades.
Ahir estàvem a l’Ametlla de Mar, volíem visitar les
fortificacions i les trinxeres a peu de mar on es feia front a l’enemic en les
guerres d’abans. Ja vam baixar del cotxe encongits, el terror sacsejava la meva
ciutat, la nostra ciutat. Les Rambles, on en Xavi i jo ens vàrem donar el
primer amor, queia en mans de l’horror, la por i el pànic. Barcelona era una
ciutat estimada, digne de visitar, de tot el món venien a descobrir els milions de racons que s’hi
amaguen, ells ho sabien i ho han dinamitat.
La tarda transcorria entre la normalitat aparent que
necessitaven els meus fills i la incomoditat de saber-se inútil i ignorant. He
sortit de l’aigua amb l’excusa que feia fresca, però he agafat el mòbil per
escoltar la ràdio mentre ells es banyaven. La resta de banyistes vivien
tranquils sense saber el drama d’uns quants que a la vora de casa, vivien el
pànic. El contrast feia mal el pit i et feia sentir culpable. Tenia ganes d’explicar-ho
a tothom, com si la por compartida fos menys por. Però no ho he fet. La bateria
del mòbil ha deixat anar el seu alè a les dues hores i mitja del desastre.
He reflexionat sobre la vida i la mort. Tan present i tan
oblidada. He pensat en si això és l’inici del canvi de vida que haurem d’assumir
per sempre més. He vist els meus fills i tenia un nus a la gola pensant en la
vida que els espera. És clar que tot plegat en un to massa pessimista pel meu
gust, per la meva manera de ser. Malgrat res tornarà a ser com era, no podem
deixar de viure i de sentir la vida com
ho fem els barcelonins. Visc a la ciutat més bonica del món. Aquella que sempre
és enyorada quan l’abandones i que tan contenta et somriu quan tornes. Aquesta
ciutat que viu oberta a la gent, amable a les noves llengües, les noves
cultures i les noves maneres de fer i de ser. On tothom l’acull com a pròpia,
se la fa seva, l’estima i la dóna en forma de tresor a aquells que la volen
conèixer. Així és la meva Barcelona. A
més de 200 quilòmetres d’allà em sentia inundada pel mar que contemplava i que,
en certa manera, em feia sentir a prop d’ella.
Hem marxat quan el sol es ponia. Les notícies ens han
acompanyat per la radio de tornada i hem respòs totes les preguntes que els més
petits de casa ens feien amb els ulls com a plats. També tenien la por dins.
Els hem dit que Barcelona era molt lluny de Cambrils, on estàvem de vacances.
Hem jugat a cartes, mirant de tornar a una pretesa
normalitat que en el fons feia mal. Hem anat a dormir a mitja nit. El bullici
encara es deixava sentir. Cambrils és un niu de gent aquests dies. Quasi no es
pot caminar. La son ens podia i el soroll dels helicòpters s’han deixat sentir
tan a la vora que hem pensat que aterrarien al jardí de casa. Les informacions es repetien, però com en un
malson, ara a Camrbils. Ara sí, a la vora de casa. Al passeig que no vam fer
ahir per menjar el gelat d’en Sirvent perquè les notícies ens van deixar massa
esgotats per sortir. Al Club Nàutic on cada dia anem per anar a buscar la barca
era l’escenari malèfic de la representació de la bogeria i la tragèdia. Aquí. A
Cambrils, també? Un poble de pescadors, que era pobre fa uns anys, que viu de
la bona gastronomia i de la gent que ve a visitar-lo. Un poble. Un poble de
vacances. Ni el més gran, ni el més concorregut, només el que l’atzar va posar
en el camí del terror. Aquest Cambrils que et fa sentir sempre de vacances,
encara que sigui hivern, encara que sigui tardor, encara que sigui....
Avui el terror m’ha perseguit i he tingut l’estranya
sensació que això ja no ho deixarà de fer. El que passa al món em passa a mi.
Avui he estat més conscient que mai.
