El dia ha començat amb deures, és clar. Ens hem llevat una
mica tard i per no fer anar malament el Restaurant ens hem afanyat a anar a
esmorzar. Cafè en llet i un pa de pessic. A cada mos penso a preguntar com s’ho
fan perquè els quedi tan esponjós i alt. Demà ho faré.
Ja sabíem que hi aniríem, a la platja. Jo a la Cagarra o a
la del Cortal de la Vila ( tot depèn si en fa referència un de l’Armentera o un
de Sant Pere) no hi tornava des que vàrem deixar anar les cendres de la mare
perquè se les endugués el mar. Avui el mar estava encrespat. Unes onades feien
les delícies de la meva família però em resistia a tirar-me. Finalment, he fet
aquell petit recorregut fins l’aigua que no era massa freda. Les onades anaven
xocant una i una altra vegada sobre el meu cos fins que m’he capbussat. Els
nens estaven contents que m’hagués posat a l’aigua. En Xavi també. M’he abraçat
a en Xavi i m’ha dit: T’estàs banyant amb ella, oi? I he deixat anar dues
llàgrimes salades que s’han fos amb l’aigua del mar mentre m’abraçava fort. M’encanten
les abraçades.
Hem seguit jugant fins que se’ns ha fet tard. A les 14:30 h
tenia hora a ca la Marta, la perruquera. La Marta m’ha pentinat i tallat tantes
vegades els cabells i hem viscut plegades tantes anècdotes que quan ens mirem
ja somriem de les coses ens venen al cap. Ella em va pentinar pel meu casament.
M'ha fet rossa, m’ha tallat els cabells com ningú i entén que sóc atrevida
capil·larment parlant. He decidit anar a ca la Marta aquest matí quan m’he mirat
al mirall i portava una mena de fregall al cap amb una línia blanca de canes de
decoració. Una cosaaaa.
En fi, que m’he decidit perquè com que en Xavi presenta les
havaneres, m’han posat a la fila de les autoritats i he pensat que amb aquella
pinta només podia representar a un cantant de reggee. Així he passat per planxa
i pintura.
Després de dinar he tingut temps de fer un cafè i uns riures
amb la Marina. Ens estimem molt amb la Marina. Hem compartit molt i sempre
trobem un moment per riure, explicar batalletes o fer-ne de noves.
Una tarda plàcida ens ha portat fins un capvespre de somni.
Feia calor i la brisa era desitjable. Estàvem convidats a sopar a ca l’Irene i
en David. Com amb tots els amics de la infància, les batalletes ens uneixen,
però també m’ha agradat compartir el sopar amb els pares de l’Irene, l’Alba i
en Baldiri. L’Alba va ser la meva responsable en la primera feina que vaig
tenir a Can Sonja. Jo tenia 19 anys i ella em va ensenyar a espavilar-me en una
gran botiga de terrissa i de testos i decoració. Encara recordo com n’era de
difícil embolicar nans de jardí. Ens han
ofert una copa de vi blanc mentre vèiem pondre’s el sol darrera el campanar.
En
aquella casa hi vàrem passar un estiu i els records se’ns feien presents a
tots. L’Arnau deia: recordes quan anàvem en patinet fins la carnisseria a
buscar pernil dolç per esmorzar? I la Martina recordava, ai la Rita, aquella
gata dolenta que venia a estirar-se al meu llit deixant arraconada a la nostra
Dolça.
Un rostit boníssim (he de preguntar la recepta), unes
converses llargues, profundes i de reflexions sobre l’ésser humà, les seves
misèries i les seves oportunitats. Sobre la vida i la mort, ara que ja no em
por.
