20/8/15

18è dia de vacances: AROMA A PASSAT



Hem dormit fins tard, potser retrobar-nos amb el nostre llit hi ha tingut alguna cosa a veure. Quan m’he llevat, els meus fills estaven asseguts a la taula fent deures sense que ni en Xavi i jo els ho haguéssim manat. No donava crèdit fins que he sabut el perquè. Els nens es van quedar amb més ganes de cosins ahir i ja havien quedat de veure’s a la platja avui, així que avançaven feina amb la intenció que la negociació fos fàcil. I és clar, ho ha estat.
La platja estava a vessar però hem trobat un lloc un pèl agosarat per aparcar. Hem pensat, total no hi ha grues al poble! Quan hem arribat ja feia una estona que s’esperaven. La Martina i l’Helena han corregut per abraçar-se encara que la sorra els cremava els peus. En Carles estava endormiscat pel sol i la Mònica dreta per indicar-nos on eren tan bon punt arribéssim a la sorra. La platja de Sant Pere és de sorra fina i la principal característica és que és amplíssima. Potser has de caminar uns dos cents metres fins al mar des de l’aparcament per un desert amb dunes i tot.
Una vegada instal·lats el dia em demanava fresca i he decidit tirar-me a l’aigua i no sortir-ne fins al cap d’una hora. L’aigua era tan transparent que fins i tot podíem veure els peixos. Potser per això en Sergi, el meu nebot, ens ha demanat si per la tarda podíem tornar a pescar. I és clar, no hem sabut dir que no. De fet avui ha estat un d’aquells matins que recordo de la meva infància. Un dia clar després de la tramuntana, una aigua fresca i clara i tots a l’aigua jugant a pilota o passejant els nens enfilats damunt un matalàs. Per un moment m’he posat nostàlgica.
Sortint de la platja i amb intenció de tornar a la tarda en Xavi ha considerat que hi havia una missió especial: comprar un fanalet de Campingaz per poder veure-hi quan el sol s’amaga. De fet les últimes vegades que hem anat a pescar ens hem quedat sense llum i això ha fet que marxéssim. Avui això no serà el nostre impediment, deien els seus ulls. Hem tornat a Figueres, i hem trobat el preuat fanalet. L’hem comprat i cap a casa. Els deures ja quasi són a punt d’acabar.
En arribar hem organitzat tot el material que ens havíem d’endur, hem fet sopar, hem revisat la caixa de pescar hem agafat cadires, taula i tovalloles, alguna cosa d’abric i cap a la platja hi falta gent.
Quan hem arribat, després de passar-nos una hora intentant localitzar la bombona de butà que va bé pel fanalet (la que havíem comprat a Figueres no anava bé), encara hi havia gent i ens hem hagut d’esperar a tirar les canyes fins que no marxessin. La conversa era poc animada, però agradable. Hem tret unes cervesetes i fins i tot una ampolla de cavam i hem comentat la jugada mentre els nens inventaven històries de por que al cap d’una estona els han fet por de debò. Veient-los jugar m’he vist a mi de petita saltant, corrent i fins i tot lligant amb un nen guiri de la platja.
El sol s’anava ponent i el cel convertia el blau del matí en una amalgama de colors pastel preciós. La fresca passava a ser fred al cap de l’estona. Els nens han sopat i han jugat. Tots quatre i molt contents. He muntat les canyes i se’ns n’ha trencat un, però res importava. Ens hauríem quedat fins demà. Què dic demà, fins sempre, però després que en Sergi, el nostre pescador, hagués tret quatre peixos i que la son s’apoderés de les més petites hem decidit acabar la nit de pesca, d’aventures i de somriures perquè sense cap mena de dubte, els dies així tenen una veritable aroma a  passat.

Menció especial per la immensitat de la nit estrellada que ens ha acompanyat avui.