El dia d’avui, malgrat ser diumenge, no ha estat descansat.
Tot ha anat una mica ràpid perquè esperàvem amb candeletes l’arribada dels
avis. Quina il·lusió poder compartir tots junts aquest apartament, que encara
que és petit, ens hi aplegarem 6 humans i dos gats durant uns dies. La veritat
és que els avis no han vingut amb vaixell, com és costum, però això té l’al·licient
que cada dia podrem fer una cosa diferent i diversificar les activitats. Cosa
que s’agraeix perquè els últims dies, la fresca és massa fresca com per fer nit
a mar o per navegar. Però comencem pel principi. Tan bon punt ens hem llevat ja
sabíem que el dia seria diferent, per això ens hem posat les piles de seguida i
la mandra ha marxat ben de pressa. Encara quedava recollir una miqueta la casa
per quan arribessin. RRRRrrrrRRRRrrrr. Whatsapp de l’avi: Hora prevista d’arribada
segons el GPS 10:40! Això volia dir que amb una hora justeta havíem d’haver
esmorzat i deixar-ho tot a punt.
Els avis venen de Cambrils, tot una altra costa, tot un
altre tipus d’estiueig i tot un altre tipus de turista. Aquí, potser és més
europeu. Vés que no sigui perquè en menys de mitja hora et plantes a la
frontera amb França! Quan han arribat, després de visitar diferents circumval·lacions, ens hem organitzat per deixar-ho tot
endreçat, els hem acomodat, els hem convidat a un cafè (els pobres portaven des de ben aviat
desperts) i hem decidit recordar el dia que els vàrem ensenyar per primera
vegada l’església de Sant Martí d’Empúries, on em vaig casar amb en Xavi fa 12
anys.
Recordo que tenia molta il·lusió a la vegada que certa por d’ensenyar-los
aquesta petita església romànica que em tenia el cor robat des de petita. Por
perquè volia que els agradés tant com a mi i si bé és cert que no conec a cap
persona que no quedi meravellat d’aquest petit tresor arran de mar, podria ser
que els meus futurs sogres no els acabés de convèncer. Però encara recordo la
mirada d’aprovació de l’Emi quan va ser davant de l’entrada principal i sense
haver-hi posat un peu, encara. Aquella mirada representava un alleujament però
també representava un vist i plau a la nostra decisió per encertada. I no em
negareu que això quan t’has de casar no importa. El cas és que hem passejat per
aquells carrers empedrats i hem admirat les restes de muralla que et
transporten a altres temps fins que les 12:30 hem anat a missa. En mossèn Joan
ja s’ha jubilat però encara ens fa gràcia anar els dies de missa a aquella església
que tant representa per nosaltres. Sabeu que la Martina es diu Martina per l’església
de Sant Martí d’Empúries?
En acabat teníem un encàrrec a fer i només es podia fer
avui. La setmana passada vàrem comprar a la fira de Torroella de Fluvià un llum
de gas portàtil per anar a pescar al vespre. És veritat que ens va costar 10€
però no va i és clar l’havíem de tornar amb la poca esperança que ens tornessin
els diners. Però hem tingut sort. Els venedors eren uns alemanys que han
considerat de seguida que teníem raó i ens han tornat els diners. Quan hem
arribat a la fira ja eren dos quarts passats de dues així que ja tothom
recollia. El lloc, vist així, era una mica lamentable per ensenyar així que ens
hem disculpat donant-los tot luxe de detalls de com és la fira quan tot és ple,
de compradors i de venedors...
El Xavi va decidir ahir que faria caldereta de xai així que
seguint les indicacions del vídeo de l’Arguiñano i amb la seva mare i amb mi de
pinxes de cuina ha anat fent l'elaborada creació. Quasi esguerro el plat
fregint massa poc les patates però amb una mica de correcció en la cocció les
ha deixat estupendes. Hem començat a dinar a les 16h i tots hem acabat
repetint. Estava boníssim.
La sobretaula s’ha allargat perquè feia molts dies que no
ens vèiem, perquè la fresca era bona i perquè els menuts estaven mirant una
pel·lícula que ha servit d’excusa perquè l’avi Jaime fes alguns cops de cap de
la son que tenia. Pobre!
Al cap d’una estona hem decidit què podíem fer i com que
demà sembla bon dia per fer alguna visita cultural tenint en compte el temps
previst, avui hem portat de cap una idea que en Jaime li rondava des defeia dies. El
Jaime, l’avi, té 74 anys i encara fa esquí nòrdic a l’hivern i nàutic a l’estiu.
Però aquest any el tendó del braç esquerra li ha petat i ha decidit operar-se
perquè vol seguir esquiant (no em direu que no és bastant extraordinari). El
cas és que fa dies que pensa que potser amb un esquí un pel més ample no hauria
de fer tanta força i li aniria més bé. Com que per la zona tenim en Xavi Mill
que va ser campió d’esquí nàutic, hem decidit fer-li una visita i treure’n l’entrellat.
Ara ja no estan al riu perquè el CAC els va tancar la
concessió. Ara fan les seves classes i entrenaments en un espai situat a
Valveralla, prop de Ventalló. Quan jo era petita ens hi anàvem a banyar.
Resulta que és com un llac natural d’aigua que s’ha filtrat del riu i allà sí
que poden practicar aquest esport. Quan
hem arribat havien construït un club. En sèrio. Fa uns anys enrere era un
xiringuito i ara és com un club nàutic on hi ha botigues, zona per prendre’s
alguna cosa i una terrassa espectacular. Quan he sortit m’ha recordat a les
tardes quan anàvem amb el pare al riu a fer una esquiadeta. El Sol ponent-se
deixant el riu amb tonalitats vermelloses. Uaauu
Després de descobrir que els esquís carving també es fan per
l’aigua hem marxat amb una marca apuntada i amb la certesa que l’única manera d’aconseguir-los
és a través d’internet. Una vegada més les noves tecnologies.
Com que la intenció era anar a l’Escala, hem decidit fer un
mini passeig. La costa brava és bonica gràcies a un litoral canviant que fa que
el paisatge sigui de tot menys monòton. A l’Escala, a més a més, hi has de sumar
que es troba sobre un turó per la qual cosa des de tots els racons tens una
bona visió del golf de Roses i del Cap de Creus i això és una estampa digne d’admirar.
No hem anat a l’Evissa Cafè perquè era tard i segur que ens hauríem entaulat a fer
gintònics i el sopar ens esperava.
Després de sopar, com una nena petita esperant els Reis, he
demanat de jugar una partida al Mus, un joc importat d’Espanya que consisteix
en apostar segons les cartes més altes, més baixes, el millor parell i a fer el
joc (la suma de les quatre cartes ha de donar 31). Tres jocs. Dos pel Xavi i
per mi, un pel Jaime i l’Emi. Sense cap mena de dubte, no hi millor manera d’acabar
un dia que aquesta. Amb aire fresc però molt familiar.
