Vagi per endavant la meva felicitació a les Maries i a tots
els seus derivats, gràcies a Ella, avui el dia ha estat diferent, o potser no
tant.
Quan ens hem despertat els nens ja feien deures, o més ben dit,
feien veure que feien deures. Però com que de dies 15 d’agost només n’hi un l’any,
només avui teníem l’oportunitat de veure a la Mare de Déu de l’Empordà. Així
que ens hem vestit en un tres no res i
ens n’hem anat cap allà, cap a l’església de la Mare de Déu de l’Om. Entre
Pelacalç i Montiró, una carretereta amb uns revolts massa pronunciats pel
terreny pla que travessen, hi ha un trencant que indica l’església que està enmig
del no res. Bé, de fet, està enmig de camps de pomeres i presseguers. Aquesta
església té un no se què de misteriós que no s’entén però que t’atrapa. Un
silenci inusual i uns arbres altíssim que la protegeixen. Una esplanada davant
la porta que només de veure-la, verda de gespa, bé de gust estirar-s’hi i
contemplar el silenci i les ombres llargues del seu campanar.
En arribar hem vist que ja fèiem tard per l’ofici, però
encara hem tingut temps de veure la Verge i pujar a saludar-la. Tot i que l’església
data del s. XII, de planta romànica, de pedra i nua, la Verge no es correspon a
aquella època. Una estàtua bonica i ben pintada amb el seu Fill en braços bastant actual
La gent que en sortia ens ha informat. Resulta que tota la festa preparada, davant els avisos de pluja previstos, s’ha traslladat a
Ventalló, que és el terme municipal al qual pertany. Així que cap a Ventalló, s’ha
dit. Aquest poble és d’aquells que agraden i que transpiren calerons. Unes
cases reformades, de pedra, amb balcons superpoblats de plantes, les tiges de
les quals les pots tocar amb la mà des del carrer. Al Xavi, que és Uper
Diagonal, li ha encantat. Cosa que m’ha semblat normal.
Quan hem arribat al la sala preparada a corre cuita per
acollir la festa hem vist que un dels laterals era obert i que la gent de dins
ocupava els seients al voltant d’unes taules llargues, mentre que la gent de
fora estava dreta. Només entrar, la cobla Cervianenca, s’ha posat a tocar
sardanes. Oooh com m’agraden! He esperat que es formés una rotllana al voltant
del contador i m’hi he afegit de seguida.
Mentre ballava he recordat l’Amèlia i les seves lliçons d’antropologia
cultural que m’havia donat entre descansos en la meva antiga feina. Cada
cultura té un ball que descriu la seva forma de ser. La sardana és una dansa
molt catalana, encara que no té els anys d’història necessaris per
considerar-la de sempre. Mentre marcava els passos, ara curts i ara llargs m’he
emocionat pensant que la gent catalana sempre balla i treballa unida, i que als
nous, els que no en saben, se’ls ha d’acollir. Només així acabaran ballant al
mateix ritme, amb precisió s’acoblaran a la sardana. Això sí, n’hi ha un que
compta i tots segueixen les indicacions. Les mans enlaire potser vol dir que
als catalans els importa demostrar els sentiments, encara que sigui de forma
discreta, volem que se’ns vegi qui està dins i qui està fora. I junts, serem
capaços de protegir-nos i de protegir les nostres pertinences, ara dins la rotllana que, amb un ritme bastant europeu, es
mou per esquivar les mirades forànies. I he fet ballar els nens, els meus, que
en prou feina mouen els peus i no ha importat a ningú. Tots els que ballàvem units
sentíem tendresa en veure els menuts intentant gaudir d’un ball que en prou
feines et deixa moure un metre i que et cansa els braços que deixes de sentir
quan comences a fer els saltirons perquè la música et dóna ales. I en aquell
moment, he vist clar que si un poble té la força per decidir el seu futur i
prou perseverança per no rendir-se és el poble que té per ball una sardana.
El fricandó ha sortit boníssim i després de dinar la
migdiada ha estat inevitable. En els dies que fa fresca, després de tanta
calor, s’agraeix dormir sense acabar xopa de suor.
Al capvespre, hem anat a l’Escala. La meva mare es diu Maria
encara que tothom la coneix per Berta. Coses de família. Abans d’arribar a casa
seva hem aprofitat per omplir la nevera, ja que demà rebem visites i a l’Escala
hi ha súpers grans.
Arribar tard a una casa pot tenir coses bones. La meva neboda, l’Emma, estava sopant i m’he pres la llicència de donar-li el biberó.
Una sensació de retrocés en el temps que m’ha posat nostàlgica. Els nens
miraven encuriosits com es fa de mamà d’un bebè, però em temo que això només ho
veuran gràcies a l’Emma i de tant en tant. Mare de Déu Senyor!
PD: Avui l’Arnau ha tornat de tirar les escombraries amb un
gatet petit en braços. En prou feina tenia 2 mesos. Hem decidit que nosaltres
no podem tenir més gats (amb molta pena) i que encara era massa petit per viure
lluny de la seva mare. Així que l’ha tornat on l’havia vist i ha pogut veure
com els seus germanets, 5, l’esperaven.
