Així que el dia s'ha aixecat núvol he començat les cures de bellesa que tan necessaries són, inclús per vacances.
La Dolça està avorrida. Potser el fet que pot veure altres gats per la terrassa li entristeix l'ànima. Això ha estat excusa suficient per anar a veure els gatets que no deuen tenir més de 2 mesos i que corren per aquí (No en vàrem tenir prou l'any passat amb la Rita, oi?). 2 atigrats, un de blanc, un de blanc que té 3 taques negres a l'espatlla i el que ens ha robat el cor, un que sembla siamès. La recerca ha estat infructuosa. Tan bon punt ens acostàvem, marxaven espavorits. Hi hem anat, fins i tot amb una llauna, però no hi ha hagut res a fer. Cap a casa amb el cap cot i sense amic per la Dolça. Que veient-la tampoc semblava massa per la labor, la veritat.
Jo tenia ganes de fer una mica d'exercici perquè portem uns dies... Menjar-dormir-menjar-dormir, i em posa una mica nerviosa. Així que els he proposat anar fins a Viladamat, un poble que deu ser a uns 10 km. Clar que una ho vol tot, i com que anàvem amb els nens, també volia anar per camí de carro o pista. La Martina és incontrolable, encara (conservo l'esperança). Així que hem agafat un camí, en acabat un altre que s'acabava en uns fàbrica abandonada. I llavors havíem de decidir si tornàvem endarrera, opció no grata per mi, o pel contrari hehehe passàvem a través d'una canonàda gegant. En aquests moments, confesso que sóc la mes petita de casa: vull passar, jo vull passar i àpali tots cap dins. Instantànies del moment a càrrec de @perezesquerdo:
Després de sopar encara ens han quedat ganes de sortir a veure els gatets i provar sort. Fa molt de riure veure'ns a tots 4 amb llenternes perquè semblem lladres enfocant la casa triada, però no hem tingut cap avís i això que molt discretets no som. El Xavi s'ha endinsat en un camp vallat per fer-los sortir i això m'ha permès veure'ls d'aprop, però cap s'ha quedat a la meva voreta. Així que em sembla que la Dolça haurà de passar amb nosaltres, uns bons animals però nets i polits.
