Des de fa centenars d'anys s'hi aixeca el santuari d'una Verge, la del Mont, que guardada celosament en una gàbia de vidre, acull als seus braços el fill de Déu. És bonica, d'aquelles que semblen de veritat. A les parets de la capella hi hem trobat des de la cronologia de la vida de Mossen Cinto (que durant un temps va deixar de ser-ho al llarg de la seva vida) fins a centenars d'ofrenes anònimes de persones anònimes. Fotografies, objectes, medalles, banderes, sabates, cartes d'agraiment, objectes de regal. Feia impressió de veure tot allò, una simple mostra de la fe de les persones. Que difícil és tenir fe i què bonic és sentir-la dins.
De la primera vegada que vaig pujar, deu fer uns 25-30 anys (en tinc 37) recordava, més enllà del paisatge un cosa que no em podia treure del cap des que vam decidir fer aquesta excursió: la vedella amb bolets. Mireu, tot el Santuari és reformat, ara hi ha habitacions, tot respira un aire de confort i una antena gegant ens evoca al temps present, però asseguda a la taula, amb aquell paratge d'impressió he tancat els ulls i m'he deixat endur pels records de la meva infància. Era la mateixa vedella amb bolets que feien fa més de 25 anys. La mateixa. És soprenent com els records s'amaguen en molts llocs, fins i tot al paladar.
Una vegada dinats ens hem deixat endur per la tranquil·litat que desprèn aquell entorn i per l'hospitalitat d'una gent que agraeix en cada gest la visita. Dóna gust pujar-hi. Ens hem assegut en uns sofàs al costat de l'habitació des d'on Mossen Cinto va escriure el "Canigó" inspirat per les muntanyes que es veuen a través de la finestreta de l'habitació, i ens hem quedat adormits. La pau ens embolcallava i el silenci s'ha fos amb el nostre son.
La baixada ha estat més ràpida i tranquila. Ja no teníem por al desconegut. Descansats hem arribat fins l'Escala on hem vist prondre's el Sol.
...
La Rita s'ha passat tot el dia fora de casa, voltant. Però mentre sopàvem hem sentit els seus marrameeeeus a la porta de casa. És joveneta i no sap pujar per on baixa, així que s'ha hagut d'espavilar per tornar a casa, ho ha fet miolant. La Dolça ha fet una aventura a l'exterior, quan la Rita ja era a casa. No sé si per demostrar-li que ella era capaç d'anar i venir sense necessitar-nos. Al cap d'una estona, abans d'entrar a casa perquè la fresca es tronava fred, ha tornat perquè l'hem cridat. Sí, sí, la cridem i ve... Una altra cosa que no sabia dels gats. L'àvia ha decidit dormir amb la porta oberta i que li entri la fresca, malgrat la por que té de trobar-se un gat al seu llit. Diu que li agafaria alguna cosa de l'espant. Esperem que no.
Demà farem camí cap al paratge de pirates i estraperlistes: Cadaquès, que segurament estarà a reventar de gent. Fet i fet, no en vindrà de 6 més.
